La nova Sala Beckett

La Sala Beckett de Barcelona es trasllada des de la seva seu de Gràcia a l’antic edifici de la cooperativa Pau i Justícia, construït el 1926, al carrer Pere IV del Poblenou. La transformació de l’antic edifici per acollir la nova institució havia estat motiu d’un concurs d’arquitectura, on una sèrie de projectes amb plantejaments diversos van aportar diferents solucions. El projecte guanyador, amb un planteig molt més visible que d’altres, ha resultat modificat per la realitat pressupostària, i aquesta reducció dràstica ha tingut com a conseqüència un edifici millor que el guanyador del concurs.

De fet, el plantejament de quasi no fer res ja havia estat el leitmotiv d’un altre dels projectes seleccionats, però va ser descartat, imagino perquè van pensar que es podria fer una cosa més ambiciosa, i finalment el resultat sembla donar la raó als que havien proposat una intervenció més de cuina de mercat. També és cert que la solució final millora fins i tot aquelles propostes més realistes. Per exemple, el projecte actual no fa una qüestió dels acabats i no intenta altra cosa que admetre que l’aspecte final pot ser l’aspecte actual, amb les ferides de les reformes successives patides per l’edifici, amb els seus revestiments i els defectes de la pintura després de sofrir una reforma. Té un aspecte, veient aquests dies fotos de l’Havana revisitada, d’acabat cubà.

Part de l’efecte que produeix la visió de la versió final s’origina en veure-la al costat de la proposada pels mateixos projectistes al concurs. Aquella, amb la seva coberta sobresortint del volum del vell edifici, semblava, com molts projectes contemporanis, prendre l’arquitectura existent com quelcom per assajar una mena de collage brutal, una excusa per tornar a posar en escena, con cop més, una representació del conflicte —inventat— entre el vell i el nou. Doncs no ha estat així, i el resultat és un senzill exemple que el que importa és l’acció que es duu a terme en els espais. No podia ser millor l’exemple tractant-se d’una sala de teatre.

A l’interior, que és una sorpresa absoluta, es veu, a més de les ferides del temps, les manipulacions per ajustar els espais als nous usos i observar la barreja d’elements nous amb els aprofitats. Els canvis han estat molts: una nova gran sala a la planta baixa, un cafè restaurant a la cantonada on abans hi havia hagut el colmado de la cooperativa, aules diverses, sales d’assaigs, oficines, camerinos i un gran vestíbul d’accés amb l’escala principal. Aquest darrer espai és el que permet imaginar la reforma de l’edifici, amb les lluernes semicorbes practicades al sostre, les fusteries que permeten veure la recepció i el bar i deixen entrar llum del pati al fons. La modificació no sembla gaire, i crec que és per la utilització del mateix material de l’edifici per refer-lo. En aquest sentit, les fusteries, que van ser inventariades amb molta cura abans de la reforma, han estat recol·locades, reparades o completades amb peces noves, però no han sortit de l’edifici. El mateix passa amb el paviment hidràulic o amb els rosetons d’escaiola dels sostres traslladats decorativament a les parets. Tot plegat, un esplèndid exemple de cuina de sobres i un antídot contra la nova arquitectura desmemoriada que ha estat la cara de la corrupció immobiliària i política d’aquest país.

L’espai escènic

Però si aquests elements aprofitats són importants, no ho són menys les filigranes de la distribució, degudes principalment a reunir i combinar, però també separar i independitzar, els diferents actors d’aquest edifici aprofitat. La distribució és tot el contrari de la simplificació funcional banal, el teatre necessita tot allò que succeeix entre bastidors i no en renuncia, i aquí l’arquitectura ho estimula. L’edifici, en aquest sentit, està ple d’antostes, d’espais de pas tortuosos que no es veuen, finestres interiors, escales estretes, amples, mitjanes i secretes.

El que ha acabat succeint ha estat com si una gran companyia de teatre, abans de l’estrena d’una obra, no tingués ni vestuari ni decorats, i fossin els actors, amb l’ajut de quatre llums, estris arreplegats i els seus gestos i entonacions, els que convertissin l’escenari en el lloc més fantàstic. Així també hauria de ser l’arquitectura en un moment depuratiu com el que vivim, i així és aquest nou espai teatral. I si no, de què ens serveix el moment actual? Gran èxit a aquesta vella nouvinguda sala!