“Sóc el cap de turc”

Desconcertat, amb el pas lent, G. C. arriba a la cafeteria d’un centre comercial de la ciutat on viu. Des de fa una setmana sap que la Fiscalia demana per a ell set anys de presó per revelació i descobriment de secrets. El ministeri públic l’acusa d’haver filtrat a un centenar de persones els sous dels empleats de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Als documents d’Excel del missatge electrònic que suposadament va enviar a través del compte del director de l’organisme, Brauli Duart, es demostrava a més que la Corporació planejava un ERO, que finalment va materialitzar el 2013.

“Sóc el cap de turc”, al·lega G. C., de 36 anys, que nega l’acusació. “No hi guanyo res, només fastiguejar-me la vida”, diu aquest enginyer de Telecomunicacions, que no és informàtic, malgrat el que “han volgut fer creure”. En canvi, ell considera que la companyia sí que hi guanyava alguna cosa: “Potser la direcció estava interessada a difondre els sous per justificar l’ERO”.

Una teoria molt diferent de la que té la Fiscalia, que afirma que G. C. va accedir als correus dels directius de la companyia (Duart, l’exdirector de TV3 Eugeni Sallent, i Antoni Picola, cap del Departament d’Explotació) durant tres mesos, des del servidor intern i de manera remota a través de TOR, la coneguda com a deep web, per després reenviar el missatge electrònic als treballadors. Es basa en diversos indicis: que els accessos interns es van fer en l’horari de G. C. i els accessos des de fora, quan ell no hi era. I que a més es van fer servir les seves claus en algun moment. “Podrien haver estudiat els meus horaris”, es defensa. “No han trobat el seu ADN ni l’IP de l’ordinador”, afegeix el seu advocat.

“Jo era una mica pirata a TV3. Ajudava la gent amb els ordinadors, a customitzar els mòbils, a posar-los androids, a canviar-los el sistema... Em vaig crear aquesta fama”, explica, com a exemples pels quals ell era el blanc perfecte. També admet que coneix la deep web i que treballa amb la seva moneda, els bitcoin. Però no sent una afinitat especial pels ciberactivistes: “Hi ha coses, com el cas de Snowden o Wikileaks, que crec que s’han de saber, però no sóc membre de cap moviment d’aquest tipus. M’estan equiparant a un hacker, però no ho sóc”.

La seva vida va canviar radicalment l’octubre del 2013, quan els Mossos van entrar a casa seva. “Havia treballat de matinada, estava dormint a casa, truquen a la porta, la meva dona obre i entren els Mossos”, recorda. El seu fill tenia un any i mig. “Es va posar a plorar quan va veure tot el moviment, i no em deixaven consolar-lo, em deien que havia d’estar present en les actuacions”. Després va arribar el moment d’anar als calabossos de Gavà, on es va estar dos dies. “Em van despullar, em van escorcollar, em van donar menjar congelat... Suposo que és normal, però és una tortura si no hi estàs acostumat”.

Des d’aleshores ha continuat treballant a TV3, tot i que l’han traslladat. Abans G. C. formava part de l’equip de postproducció, on es fa edició no lineal, de vídeos i àudio. Ara fa de tècnic de màster, que són els que configuren les sales de directe per a programes. Però va i ve. Té episodis d’estrès posttraumàtic que l’obliguen a agafar-se baixes. “Abans no havia tingut ni un refredat”.

Sobre el contingut de la filtració, considera que “va ser un revulsiu per a la plantilla” perquè va saber que s’estava preparant un ERO i “es va posar en moviment per combatre’l”. Sobre els sous, argumenta que ja eren públics abans, tot i que no “se sabia a qui pertanyia cada sou”, i això “no està bé, és la intimitat de cadascú, el seu sou”. Però en qualsevol cas, li sembla una “barbaritat” els set anys de presó que demana la fiscalia, “fins i tot per a una persona que ho hagués fet”.

Malgrat sentir-se molt acompanyat pel comitè d’empresa i per la resta de companys de la Corporació, s’ha plantejat en algun moment anar-se’n de TV3. Però el futur és incert: “Depenent del judici, tot se’n pot anar en orris”. El que més el fa patir ara mateix és el seu fill de tres anys. “Que el seu pare pugui anar set anys a la presó, i superar tot el que significaria això... Però prefereixo no pensar-hi”, esgrimeix. Amb una mica de pressa, s’excusa i marxa, ja són gairebé les cinc i ha d’anar a buscar-lo a l’escola.