La por de la ciència

Fa ara 400 anys, en concret el 24 de febrer de 1616, la Inquisició va declarar “formalment herètiques” les idees de Galileu. Aquest 2016, doncs, se celebra un dels atacs a la ciència i la llibertat de pensament més esborronadors i significatius de tots els temps. Anys després, en 1633, Galileu, amb 70 anys, va haver d’agenollar-se al davant del tribunal de la Santa Inquisició, i amb la vista posada en les Santes Escriptures, es va retractar de les seues idees heliocèntriques i va jurar per Déu denunciar tots aquells altres que les compartiren. No ha hagut en la història de la ciència una humiliació més gran, un embat de la raó contra la fe més poderós i clar. Giordano Bruno i Miquel Servet varen morir cremats per defensar idees herètiques, i Galileu, de no retractar-se, certament haguera seguit aquest camí del foc purificador. Albert Camus escrivia que va fer bé, i qui gira al voltant de l’altre, si la Terra o el Sol, resulta indiferent. I, tanmateix, la retractació de Galileu encara resulta dolorosa a la comunitat científica, ja que va produir un retard en la recerca i una por que va calar en els ossos de tots els pensadors heterodoxos. Fins el 1822, l’Església catòlica no va retirar de l’Índex dels llibres prohibits les obres de Galileu, i el fins 1992, el Vaticà, 350 anys després, no va reconèixer que amb el seu cas “es varen cometre alguns errors”.

Hi ha un itinerari de la por per la història de la ciència: una ruta de la persecució de tants i tants científics. En el meu llibre El somni de Lucreci, explique el significatiu cas de l’astrònom Thomas Harriot, que es va anticipar a les observacions astronòmiques de Galileu, però que mai no es va atrevir a fer-les públiques per por de les represàlies. L’assagista Stephen Greenblat concloïa que “va preferir la vida abans que la flama: qui pot culpar-lo?”. I és ben cert: la por és indomtable. A Galileu el baixaren a la cambra de tortura del Vaticà i li explicaren per a què servien tots aquells instruments, i com li’ls haurien d’aplicar si no s’agenollava i es retractava. A Bruno li cosiren la boca: li passaren l’agulla per la llengua i li feren el símbol de la creu en els llavis, perquè així no poguera proferir heretgies en els darrers moments. Després llançaren les seues cendres al Tíber, perquè no en quedara res, d’ell. Encara avui molts científics tenen por que les seues idees puguen causar-los problemes, i encara en molts països del món la llibertat de pensament és una utopia. Encara avui la ciència ha de batallar amb el dogma religiós (com ara les idees darwinistes als Estats Units, amb interessos espuris (l’oposició al canvi climàtic) o amb la credulitat (l’auge de l’homeopatia). El conreu de la ciència segueix sent difícil, i en alguns països occidentals les dificultats vénen per una qüestió tan senzilla com el finançament, com s’esdevé a l’Estat espanyol. Aquell “que inventen ellos” unamunià és totalment actual, i es pot traduir com un “que pensen els altres”. Perquè pensar, pensar lliurement, encara és un repte de la ciència no assolit plenament.