Geni i figura

Ho té tot a favor, gairebé sempre ho ha tingut. Néixer d'una tradició amb aquesta veu, més encara, néixer amb aquesta manera de dir, néixer amb aquesta estampa que sembla feta, ja de servei, per viure en un escenari i imposar la seva figura, aplana el camí que la comunica amb els seus espectadors. De fet, Sílvia Pérez Cruz ocupa l'escena com sense voler, com si fos una nena que s'ha escapat de casa per cantar unes coplillas improvisades, sense més intenció que cantar-les, així, tímidament, ofegada per la modèstia, com insegura. Res més lluny de la realitat: Cruz és una força indòmita, música total, artista segura d'ella mateixa fins al moll de l'os i poderosa, una reina, faraona?, en el sentit més estricte de la paraula, una encantadora de multituds que captiva recorrent a la senzillesa. Ho va tornar a fer al Tívoli.

Presentava Domus, un disc amb una il·lació que tendeix a dissipar-se quan no hi ha la pantalla per a la qual ha estat concebut. No és, d'altra banda, un disc aliè al món de Cruz, que no és un, sinó que en són diversos, tots, és la cançó popular en el sentit més ampli. Cruz canta amb un no sé què sobrenatural, una facilitat per trencar la veu, retenir-la, deixar-la anar en un murmuri per després empènyer-la amb un crit, que desarma. És una cantant prodigiosa pel seu sentiment, una veu que sap dir i que s'ha adaptat a la varietat de registres de Domus i de les altres peces que va interpretar, de la cobla a la lambada, de Mèxic a Portugal, de Piaf a Sánchez Ferlosio, de l'havanera al pop. És potser en aquestes peces, les cantades en anglès, on Cruz va ser més concisa amb la veu, on la va deixar volar menys.

I és així la veu la seva arma principal, que utilitza fins a situar-se a la justa frontera del foc d'artifici. Cruz canta molt i bé, però també pot semblar que canta massa, que la pirotècnia atenua l'esplendor de les cançons. Però al mateix temps, Cruz fa que tot soni a ella, més enllà que es tracti d'un mambo o d'una cobla, i això ho poden afirmar realment molts pocs cantants, aquests que sonen a ells mateixos, aquests que tan bon punt obren la boca es reconeixen. S'ha de sumar que al Tívoli els acompanyaments de corda —violins, violoncel, contrabaix—, arpa o percussió van ser exemplars, un plus a afegir a un concert que va ser alguna cosa més que música popular de cambra.