‘13, Rue del Percebe’, immoble rehabilitat

“La botiga de queviures seria una gran superfície, i la porteria no existiria, seria substituïda per una oficia de banc; a la claveguera i a l’ascensor hi hauria okupes; a les golfes hi hauria gent de l’Ajuntament fent cops a la porta per reclamar el cobrament d’impostos; els nens, en comptes de quatre, serien una desena perquè tots viurien amb els avis, i el caco, un d’aquests banquers de les preferents… Però, en el fons, seria el mateix i jo tindria els mateixos problemes per omplir aquests foradets”. Té raó Francisco Ibáñez (Barcelona, 15 de març del 1936). Han canviat les formes i el disseny, però Espanya no està avui gaire més lluny que la que reflectia ell el 6 de març del 1961, quan estrenava a la revista Tio Vivo el seu primer 13, Rue del Percebe, sens dubte una de les seves creacions més celebrades juntament amb la del duo Mortadelo i Filemón. Un dels grans mites de la historieta espanyola veu ara rehabilitat el seu edifici amb una edició especial integral que reuneix les 342 històries que va fer, “en un treball de remer de galeres”, segons el mateix Ibáñez, entre aquell 1961 i el 1968. Un luxós homenatge (gran format, llom de tela, paper estucat, remasterització de colors, nova retolació de textos, abans de tipografia de màquina d’escriure; total: 30 euros) amb el qual Ediciones B celebra els 80 anys del dibuixant, que va fer ahir.

Al dibuixant li van sortir gairebé arquetips d'una Espanya encara molt grisa on el salvi's qui pugui, la pillería, certa misèria i el nyap imperaven

“Sempre estàvem buscant paraules estrafolàries; no sé si RAF ja havia fet servir això de percebe, i potser això de fer alguna cosa amb gent a qui es veu dins d’una casa ho va dibuixar una vegada Vázquez, no ho sé, jo no vaig inventar res… Potser la meva aportació va ser que es tractés de tot un edifici; en definitiva, volien que féssim una cosa diferent per omplir una pàgina i va sortir això”, rememora, modest, Ibáñez els inicis de 13, Rue del Percebe. Algun seu veí real va semblar que s’hi veia reflectit, però no. Es va anar inventant els personatges. I li van sortir gairebé arquetips d’una Espanya encara molt grisa on el campi qui pugui, la pilleria, certa misèria i el nyap imperaven. Allà hi havia el botiguer Don Senén, autèntic artista en l’art d’estafar els clients; el veterinari de professionalitat molt dubtosa (com gairebé tots els inquilins en les seves tasques); Ceferino, un lladre incompetent; Don Hurón, l’inquilí vestit de vint-i-un botó que viu a la claveguera; la propietària de la pensió, especialista a fer cabre els hostes com sardines als llocs més inversemblants (“no sabeu com estava llavors això dels rellogats”, rememora avui el dibuixant); la quadrilla de germanets trapelles que foragiten (o torturen) tots els pretendents de la seva tia, una dona atractiva… La fauna va donar fins i tot perquè la censura es fiqués a l’edifici: Ibáñez va haver de deixar de dibuixar el científic boig amb les criatures que terroritzaven els inquilins perquè “el do de la creació només el té l’Altíssim”, recorda la nota oficial. El va substituir per un sastre desastrós. “Dibuixava amb un ull al foli i un altre a la censura, més que res perquè amb tanta feina era impensable haver de repetir-ho tot si t’ho prohibien”, confessa.

Ibáñez troba a faltar tots els inquilins, però en especial en Manolo el morós, el de les golfes, homenatge al seu company Vázquez, i Don Hurón “perquè era facilíssim fer-lo: traient el cap per la claveguera i prou”. Aquí van començar els mals de l’immoble: 11 inquilins i gairebé una quinzena d’històries matades en un espai minúscul cada setmana. “Això era com pujar l’Everest”, recorda. El mateix sistema de treball estakhanovista imperant a Bruguera va acabar fent caure l’edifici. “Cada setmana havia de fer un Mortadelo y Filemón, un Rompetechos, un 13, Rue del Percebe, un Pepe Gotera y Otilio i un Don Pedrito, el ninot de les Bodegas Fundador que agradava molt a Francisco Bruguera, que va comprar els drets d’imatge per fer unes historietes en paper que em van tocar a mi… Quan van començar a venir cartes i cartes per demanar més mortadelos, vaig aconseguir deslliurar-me del que més feina em suposava i això era 13, Rue del Percebe”. Només per a un volum especial de la sèrie Super Humor, el 2002 (que tanca el volum), va tornar a agafar el llapis per reanimar-los.

Passen els anys, però el dibuixant continua treballant avui “exactament igual que fa 30 o 40 anys”. O poc n’hi falta: surten al mercat dues aventures de Mortadelo i Filemón cada any de mitjana: el 2015, per exemple, El Tesorero i ¡Elecciones! Dos grans èxits: de cada un se’n van vendre més de 100.000 exemplars. Des que el fons de Bruguera va passar a mans d’Ediciones B (1988), Ibáñez ha venut més de 30 milions de les seves historietes. I ja ha lliurat la infal·lible aventura olímpica, aquest any a Rio de Janeiro: “Això s’ha de publicar abans de les proves perquè, si no, les vendes són la meitat si surts a l’estiu quan comencen”, comptabilitza el mateix dibuixant… Tot això explica per què el president en persona del Grupo Z, propietari d’Ediciones B, Antonio Asensio Mosbah, va acompanyar ahir “amb emoció i orgull” Ibáñez quan apagava les espelmes del seu pastís d’aniversari o quan mirava com, al crit unànime de “Gràcies, mestre!”, el felicitaven via vídeo personatges tan diferents com Forges, Jordi Évole o Jordi Hurtado.

“No, encara que es repeteixin les eleccions no faré cap altre àlbum; aquests polítics em fan una competència il·lícita, si les repeteixen… Fan riure més que jo”, va ironitzar qui, si bé admet que mai no ha fet servir els seus herois Mortadelo i Filemón per fer crítica social i política, “no són de dretes ni d’esquerres”, sí que reconeix que, amb els anys i llegits d’una tirada, “sí que reflecteixen usos i costums d’aquest país i de vegades no sé si els meus personatges parlen com la gent o és a l’inrevés”.

La censura va entrar a l'edifici i es va portar per davant al científic-boig perquè "la creació només pot ser obra de el Altísimo", recorda Ibáñez que li van indicar les autoritats franquistes

Estava feliç, Ibáñez, però hi havia un deix d’enyorança o cansament en algunes paraules, com quan va reconèixer l’escàs ressò institucional que ha tingut el món del còmic: “Això no és França, on es dediquen grans exposicions als dibuixants; això dels còmics va de baixa… Ho veig en els meus néts: miren el que faig, però el que els agrada són les maquinetes, on fan els seus personatges i historietes… Senten horror davant d’aquests cucs negres que són les lletres”. Tampoc no creu gaire en la moda dels superherois, “menys treballats ara que abans, que els podies retallar i penjar com si fossin obres d’art; jo sóc més d’herois més quotidians o d’aquests molt crítics amb la societat actual… Amb això i potser amb les novel·les gràfiques el còmic aguantarà”.

Afable com el fons de tots els seus personatges, Ibáñez no vol donar autors o línies preferits: “Tots els còmics tenen alguna cosa que m’agrada”, deixa anar com a resultat de recordar que de petit els llegia tots “encara que no tinguéssim diners a casa”. El secret: la seva família guardava “els calaixos del quiosquer del carrer perquè no li robessin el material i m’ho llegia tot, tot”. Amb la mateixa paciència de cada fira, ahir també es va formar cua de periodistes i directius perquè els signés els àlbums. Una mica més enrere, sense perdre’l de vista, discreta, hi ha una dona: “Tota la vida que l’espero; ni a casa no hi ha manera. Quan estem a punt de marxar sempre em diu: ‘No, espera’t, que estic acabant això...’; la gent es creu que les historietes li surten d’una maquineta o que les copia… No, mai no ha volgut repetir, sempre vol ser original i sempre ha treballat molt”, constata Reme, la seva dona, amb la qual va començar a sortir aquell mateix any 1961, esgarrapant temps als veïns d’aquest immoble boig, entre altres de les seves criatures.