Els espais de Colau

Ada Colau va tornar a demostrar al Saló de l’Ensenyament de Barcelona el seu escàs sentit institucional i el seu sectarisme ideològic. L'alcaldessa persevera en la política de gestos de cara a la seva pròpia galeria que ja la va portar a menysprear gratuïtament l’Església catòlica, utilitzant els recursos de tots els barcelonins per mofar-se de les creences religioses que comparteixen centenars de milers de ciutadans amb centenars de milions a tot el món. Aquesta vegada li ha tocat el torn a l'Exèrcit, la institució més ben valorada pels espanyols, però que l'alcaldessa no vol veure al Saló de l’Ensenyament. Així l'hi va fer saber als dos militars que es van apropar a saludar-la mentre ella passejava pel saló acabat d’inaugurar, envoltada de càmeres de televisió. “Ja sabeu que nosaltres preferim com a Ajuntament que no hi hagi presència militar al saló”, els va advertir Colau, i va afegir: “Per allò de separar espais”. Aquesta nova exhibició d'aparatosa demagògia de Colau mereix algunes reflexions.

L'alcaldessa és molt lliure de defensar plantejaments utòpics basats en el mite del bon salvatge, com si els barcelonins visquéssim en l'estat de naturalesa, però seria convenient que acceptés que som al món imperfecte en el qual som, un món en què hi ha exèrcits i altres cossos i forces de seguretat perquè no sembla ni raonable ni prudent prescindir dels instruments que tenim per garantir la nostra seguretat i la nostra llibertat com a ciutadans.

Una vegada reconeguda la utilitat de la seva existència i l'abast de la seva responsabilitat, sembla lògic concloure que el millor és que els militars tinguin una formació integral de qualitat, equivalent a la universitària. També sembla oportú que aquesta formació es doni a conèixer amb la màxima transparència tant als futurs militars com al conjunt dels ciutadans, que tenim dret a saber quina classe de formació reben les nostres Forces Armades no només perquè les paguem amb els nostres impostos, sinó sobretot perquè posem la nostra seguretat a les seves mans.

L'argument que s’ha de separar l'educació de les armes resulta d'allò més inconsistent, primer perquè desvirtua la naturalesa essencialment defensiva i humanitària de les Forces Armades en un Estat democràtic de Dret com el nostre, en el qual el poder militar està supeditat al poder civil. I segon, perquè per ser justs, els qui defensen un argument com aquest no haurien de limitar-se a bandejar del saló la formació militar, sinó que haurien d'estendre el seu veto també a les escoles i acadèmies d'altres cossos armats, inclosos els Mossos i la Guàrdia Urbana.

Què fem? Tanquem directament les seves escoles o només els impedim tornar a disposar d'un lloc en properes edicions del saló, perquè ningú sàpiga que existeixen? És clar que això no tindria l'espectacularitat d'injuriar l'Exèrcit espanyol, ni seria tan estimulant per a la parròquia de Colau, els únics barcelonins als quals l'alcaldessa pretén acontentar amb els seus desvergonyiments. Per cert, mentre ella passejava tranquil·lament pel saló hi havia agents de policia uniformats (i armats) vetllant per la seva seguretat i per la de l'esdeveniment, agents que en el seu moment van passar per una escola de formació que també ha tingut el seu lloc en el saló. La imatge dels guàrdies urbans armats patrullant pel saló contrasta amb el món de color de rosa que somia desperta la nostra alcaldessa, un món sense conflictes que no necessita de militars ni policies, ni formats ni sense formar.

En definitiva, el que resulta inadmissible és que es comenci a expulsar professions del saló per un criteri ideològic, que és el que pretenen Colau i companyia. No els agrada l'Exèrcit —sobretot si és espanyol— i decideixen treure’l del mig. Així de fàcil. Poc els importa que, de la mateixa manera que hi ha joves barcelonins que volen entrar als Mossos o a la Guàrdia Urbana, també n’hi ha que vulguin enrolar-se a l'Exèrcit. Això no entra en els seus esquemes mentals i, per tant, no pot entrar en els de cap barceloní. Tot ha d'encaixar amb l'ortodòxia antisistema, sobretot antisistema espanyol, de Podem, la CUP i altres partits d'extrema esquerra.

Curiosa manera d'entendre la democràcia, sense respecte al pluralisme i les llibertats individuals i socials, la d'aquests capdavanters de la nova política que pretenen imposar-nos a tots des de les institucions la seva particular manera de veure el món, la seva arbitrària forma de separar espais. Qualsevol diria que els espais els pertanyen. N’hi diuen democràcia radical, però en la pràctica tendeix preocupantment cap a posicions cada vegada més totalitàries.