Quatre reparacions individuals

Petita crònica, llibre de narrativa de Stefan Zweig (1881-1942) que aplega quatre contes, va aparèixer el 1929, tot i que les històries havien anat apareixent en diaris des del 1919. Zweig ja era aleshores un autor força conegut, tant per la narrativa com per les biografies i els assajos històrics. Tal com explica Antoni Martí a la introducció, el terme “crònica” és deliberat, ja que en aquests relats, escrits des de certa base autobiogràfica, l’autor mira d’objectivar uns fets de la història passada recent, els quals serviran per prendre’n consciència i preservar-la. La llibertat inventiva, amb tot, se sotmet fins a cert punt a aquesta matriu real.

Hi ha dos contes que no es poden entendre sense la participació austrohongaresa en la Gran Guerra, mentre que un tercer, La col·lecció invisible, se situa concretament en la hiperinflació alemanya i la fallida de la borsa berlinesa el 1927. El tema és la dissolució de la burgesia tal com l’havia conegut l’autor des del tombant de segle. El fervorós col·leccionista d’art (aliè a les dures reparacions col·lectives de la guerra) encara és un antic membre d’aquesta classe civil.

Els personatges centrals dels altres tres contes representen també, sota els ulls de Zweig, individus condicionats per les sacsejades de la Història. La literatura permet a l’autor expressar una veritat particular. El seguiment d’aquests quatre personatges problemàtics és el que cohesiona el llibre. La ficció provocarà una mínima reparació individual.

A Leporella, potser la millor peça, l’autor segueix (a la manera d’Un cor senzill, de Flaubert) les passes d’una dona humil; en aquest cas, una minyona rural tirolesa que passa a viure a la ciutat, al servei d’un matrimoni d’aristòcrates. S’hi pot fer la lectura de les contradiccions de la cultura austríaca, però hi aflora el retrat minuciós i esplèndid de la protagonista, finalment ple d’ambigüitat.

Un episodi del llac de Ginebra explica l’arribada d’un rus a Suïssa, un soldat que encara es pensa que la guerra continua. L’efecte que vol imprimir Zweig al relat és d’incomoditat. Els neutrals, els pacifistes, els estiuejants, els internacionalistes que hi ha a Ginebra, s’angoixaran en veure la desorientació d’aquest home insòlit, fantasmal, com tants d’altres al final de la guerra, desplaçats del lloc d’origen. El soldat posarà tothom de cara a la seva consciència...

Sembla que Borges va llegir El llibreter Mendel, i algun cop s’ha dit que al conte Funes el memorioso hi ha alguna cosa d’aquest llibreter jueu resident a Viena, capaç de recordar tots els llibres que hi havia pel món, però que en sabia només el preu, l’any, la ciutat, l’editorial... Podem imaginar el jove Zweig acudint al vell llibreter, el qual passava el dia en un cafè vienès senyorial però vetust, a la recerca d’alguns llibres que potser necessitava... És un conte excepcional, en què el fons històric (la Gran Guerra) és el pretext que farà sotsobrar la rutina d’aquest tipus singular, Mendel, el qual en el seu dia a dia no s’adonarà que ara haurà de moderar la cordialitat cap als clients i els venedors de llibres que pertanyen a les potències enemigues de la Triple Aliança. No podrà absentar-se de la Gran Guerra, com li va passar a Zweig, i la mort de l’erudit jueu de Galítsia, autèntica memòria dels llibres, serà la premonició de la Segona Guerra Mundial, que causarà la desfeta del món moral de Zweig.