Swing en llibertat al Festival de Jazz de Terrassa

L’històric Festival de Jazz egarenc ha obert novament les seves portes de bat a bat. Trenta-cinc edicions no són poca cosa però el més interessant del certamen no recau en el nombre de vegades que s'ha dut a terme sinó en la programació que any rere any aposta tant per l'eternament oblidat jazz europeu com pel jazz local. Una aposta de proximitat que no oblida, és clar, els grans noms del panorama nord-americà, que són els que en realitat atreuen la majoria del públic.

Aquest any l'inici ha estat musicalment superb. Dos monstres històrics del jazz europeu traient les manilles al swing més clàssic i deixant-lo volar en total llibertat. El pianista italià Franco D'Andrea i el bateria holandès Han Bennink han unit forces en aquesta croada organitzant un quartet, ja d'entrada, totalment heterodox: clarinet, trombó, piano i caixa clara, improvisant sobre un grapat de melodies conegudes del jazz tradicional. Amb respecte i subtilesa, sense trencar res ni trair cap sentiment, la banda parteix de bases tremendament populars per deixar que evolucionin sense els lligams habituals. El resultat és sorprenentment fresc, enganxa des del primer moment i ni tan sols les frases més trencadores desentonen en el context.

D'Andrea, als seus 74 anys, segueix sent un dels pianistes més elegants de l'actualitat. Pot passar sense immutar-se dels frasejos més intimistes a les explosions d'energia pura.

Al seu costat, Bennink, un any més jove, ha reduït el seu arsenal percussiu d'antany a una única caixa clara, i no necessita res més per desplegar un ritme implacable que parteix d'allò més ortodox fins a esclatar en repetides i sorprenents explosions de vitalitat. Realment el seu toc resulta hipnòtic i aconsegueix centrar tota l'atenció en la seva despullada caixa, per bé que desplegant tot un arsenal de possibilitats: fent servir baquetes, escombretes, les mans o una bossa de plàstic, tocant amb bordó, sense bordó, col·locant una tovallola com a sordina o arribant, fins i tot, a afinar amb un peu. Ningú va trobar a faltar els plats, el charles, el bombo ni els altres artefactes que l'holandès utilitzava amb profusió en un passat gens llunyà.

Un concert seductor tant per la seva forma com pel seu contingut. D’aquests que deixen clar que el jazz europeu pot ser fascinant i posen en evidència tots els que prefereixen quedar-se a casa quan veuen l'anunci d'un concert sense músics nord-americans. Pitjor per a ells.