El professor d’anglès que dorm en un caixer

Els ulls li llagrimegen contínuament i mastega cada paraula. Somriu amb vergonya i amb les mans es cobreix contínuament el rostre. El seu nom s'assembla a Laso: “Si us plau, no l'escriguis bé, em fa molta vergonya que algú em pugui reconèixer”. Laso és un home de 55 anys, va néixer a Hongria i ha treballat als millors hotels de mig món. Des de fa dos mesos és un dels indigents que dorm als parcs i caixers de la ciutat de Barcelona. "Casa meva és el carrer, el mateix per on aquesta setmana circulaven aquestes furgonetes negres del Mobile World Congress”, somriu.

La història de Laso és la d'una víctima d'un revés de la vida. Avui sobreviu i lluita per sortir del pou en què es troba. Sap que l'espera una feina Londres però necessita 200 euros per arribar-hi. Aquest matí havia aconseguit 45 euros gràcies a haver-se convertit en el primer professor d'anglès que fa classes en bars i dorm en caixers automàtics.

“Vaig treballar en prestigiosos hotels de la Costa Blava francesa, sis anys als Estats Units i fins i tot en luxosos establiments al Canadà”, recorda aquest cambrer que té doble nacionalitat hongaresa i romanesa. L'estiu passat es va traslladar a Lloret de Mar (la Selva) on va prestar serveis com a cambrer. “Va acabar la temporada i una persona em va comentar que em podia oferir feina a Bilbao pintant pisos; i hi vaig anar”, lamenta Laso. Va treballar gairebé dos mesos pintant i no va veure ni un cèntim per la seva feina. “Em van estafar i, pitjor, allà vaig gastar-me tot el que havia guanyat durant l'estiu per pagar la pensió, el menjar i el transport fins als pisos que pintava”, reconeix.

Laso, amb molt pocs cèntims a la butxaca, es va marcar llavors una meta, “havia d'arribar a Barcelona on hi ha temporada turística tot l'any i així podria treballar”, però quan va posar els peus a la gran capital catalana va topar de cara amb una altra realitat. “La primera nit que intentes dormir en un caixer automàtic t'adones de com la vida et pot castigar, jo havia dormit en hotels de cinc estrelles i ara ho feia sobre uns cartrons al carrer”, lamentava aquest matí. “En realitat no dorms, estàs estirat, però el teu cap ja no funciona amb normalitat, no recordes les coses, no funciones i així dia rere dia”, afirma.

“De vegades em donaven alguna feina en algun restaurant repartint flyers i a canvi em donaven una pizza o un kebab”, Laso no accepta almoines “tinc els meus braços per treballar”. Un dia va veure algú venent mocadors de paper en un semàfor i va copiar la idea. Es va col·locar al carrer Diputació de Barcelona en una zona molt propera a la plaça Espanya.

La setmana passada es va creuar amb un jove motorista que s'ha convertit en el seu àngel de la guarda. El seu nom és Diego Bernal, i té 22 anys,: “Portava dies veient-lo, era un indigent peculiar perquè no s'apropava als cotxes si ningú el reclamava, un dia el vaig cridar per oferir-li diners a canvi de res”. No els va voler. “Va ser llavors quan vaig decidir convidar-lo a un cafè, em va explicar la seva història i vaig pensar que podria ajudar-lo”, assegura.

“Tinc un amic a Londres a l'Hotel Savoy i poden oferir-me feina”, li va confessar Laso a Diego. “Necessita 200 euros per al bitllet d'avió però no vol que els els presti, vol guanyar-los i és molt orgullós”, lamenta Diego. El jove va idear llavors un mètode que ja està donant els primers fruits. Laso parla perfectament hongarès, romanès, anglès, francès i espanyol i vaig pensar que podria fer classes d'idiomes a set euros l'hora. Les classes les imparteix en dos o tres bars propers al parc Joan Miró. “Ja he fet classe a dues noies i el correu electrònic de Diego treu fum”, somriu Laso, que fa classes de conversa i escriptura sempre sota l'atenta mirada de cambrers d'origen asiàtic que en moltes ocasions no entenen molt bé què està passant.

Laso i Diego eren dos desconeguts fa unes setmanes però entre els dos han forjat una amistat. “Espero arribar a Londres d'aquí a una setmana”, assegura Laso. L'indigent aviat deixarà de ser-ho, somia amb poder treballar dur i enviar diners a la seva mare. “Té 85 anys i viu en una residència perquè té alzheimer, l'última vegada que la vaig veure no em va reconèixer, mai sabrà que estic en aquesta situació”, s'esperança Laso. Aquesta nit dormirà altra vegada en un caixer de la ciutat, no li agraden els albergs, “he vist coses molt dures dins”, diu. Aviat aquests dos mesos a Barcelona hauran estat només un malson.