Democratització tecnològica

L’impacte material i simbòlic del Mobile World Congress es deixa sentir cada vegada més a Barcelona. El canvi polític al Govern de la ciutat ha contribuït a posar en relleu les tensions, els dilemes i les diferents perspectives que la revolució tecnològica planteja i que es condensen en un esdeveniment com el que ens ocupa.

Més enllà dels milers de persones que visiten la ciutat, les desenes de milions d'euros que genera la seva presència o les moltes altres conseqüències de l'esdeveniment, allò significatiu és anar més enllà del fenomen “gran fira comercial” i intentar relacionar els continguts amb el futur de la ciutat. Considero en aquest sentit positiu que per primera vegada s'hagi vinculat que Barcelona sigui fins a l'any 2023 “Mobile World Capital” amb una anàlisi de la situació digital de la ciutat. En efecte, l'informe que s’ha fet (http://www.mobileworldcapital.com/escletxa-digital) té una bona base (5.000 entrevistes), està plenament actualitzat (gener 2016) i les dades estan totalment a disposició.

El que ara sabem és que Barcelona presenta dades molt positives de connexió a Internet i que només en unes poques zones de la ciutat hi ha certes dificultats per accedir-hi. Els problemes d’“escletxa digital” de Barcelona tenen relació amb els factors tradicionals que fonamenten la desigualtat: nivell educatiu, ocupació, nivell de renda. Podríem dir que un porta a l'altre i que els tres acostumen a relacionar-se amb el lloc de residència. Els factors que habitualment reforcen les possibilitats d'exclusió també compten aquí, però menys.

En efecte, el factor sexe es produeix (menys dones connectades habitualment), però en molta menys mesura que en altres temes. L'origen també influeix, però més en les vies d'accés a Internet que en la freqüència d'ús. L'edat si que té aquí, lògicament, un pes rellevant, l’ús de les xarxes més baix o nul es concentra en la franja de més de 65 anys. La necessitat de reforçar la democratització social i de polititzar el tema (en el sentit de no perdre de vista qui guanya i qui perd en cada cas) té aquí una altra manifestació evident. No accedir a Internet constitueix ja un element generador de vulnerabilitat i d'exclusió, que es manifesta en dificultats laborals, educatives o simplement relacionals. Però, l'estudi ens mostra també altres dades significatives. Les diferències per barris en els tipus d'usos és una d'aquestes. Entre comprar per Internet (Pedralbes) fins a l'activisme social o l'intercanvi i l'economia col·laborativa (Gràcia). Una dada eloqüent és que, cada vegada més, tot això es fa a través del mòbil, amb el desplaçament d’altres vies d'accés.

En el Mobile World Congress es concentren moltes de les expectatives i contradiccions de la gran transformació tecnològica que vivim. Les quatre grans esferes d'innovació hi són presents: l’Internet de les coses que portem posades (wearables); l’Internet de casa; l’Internet del cotxe; l’Internet de la ciutat o de l'espai. I després tot el gran àmbit dels serveis en els quals el canvi està penetrant amb gran rapidesa: comerç, educació, sanitat, mobilitat, i el control de totes les dades generades (Big Data). La fascinació tecnològica i els grans efectes disruptius que generen les aplicacions, està produint un efecte perillós. La lluentor i la sensació de control que embolica cada nou aparell o aplicació, ens impedeix fixar-nos en qui controla el procés, quins trossos de la nostra identitat es van desprenent, qui acaba governant aquest nou món ple de desigualtats velles. El debat central és el de la sobirania tecnològica, que al seu torn connecta amb l'accés i l'apropiació de les dades o el grau d'obertura i d'accés als sistemes operatius i les dinàmiques d'innovació.

Barcelona té la gran oportunitat d'aprendre del Mobile World Congress, d'aprofitar-ne la presència per intentar trobar un camí propi. És un joc molt desigual si es compara la força mercantil i tecnològica de les grans empreses i corporacions presents en l'esdeveniment amb les capacitats d'una ciutat que serveix d'escenari perquè això passi. Però, és així mateix un incentiu per a aquells que vulguin seguir lluitant per polititzar una transformació que no té res de natural, ja que segueix marginant i excloent persones i col·lectius, i segueix distribuint desigualment costos i beneficis.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.