Mor Jaume Ferran, “desassossegat” poeta de l’Escola de Barcelona

De petit, el seu pare li recitava sonets de Josep Carner; de jove, ell es va convertir en un dels millors amics d'Alfonso Costafreda, bard de referència dels primers moments de l'Escola de Barcelona. Entre aquestes dues realitats poètiques i lingüístiques va forjar la seva vida i la seva obra l'escriptor Jaume Ferran, últim representant que sobrevivia de l'etapa fundacional del moviment i que va morir dissabte passat en un poblet d'Atlanta, als Estats Units, segons ha transcendit ara.

“El desassossegat Jaume Ferran semblava un personatge inventat. Esperonat per mil projectes, menjat per totes les inquietuds, estava sempre de pas a tot arreu…”, va escriure sobre ell en les seves memòries l'editor Carlos Barral, a qui havia conegut en 1945 a la Facultat de Dret de Barcelona. Aquest no parar inquiet que sempre el va acompanyar tenia el seu origen en un entorn de família nombrosa intensíssim: no hi havia germà (i eren 10; ell, el més gran) que no practiqués alguna activitat artística, sobretot la música, per a gaubança dels seus melòmans pares, que els empenyien a interpretar els diumenges en un concert casolà.

Nascut a Cervera el 1928, Ferran va notar de seguida l'atracció poètica a principis dels anys 40, igual que els seus després companys i amics Barral i Costafreda. En el seu cas va ser en català, en uns inevitables sonets davant la no menys inevitable influència del príncep dels poetes que li recitava el seu progenitor. Un fruit nonat d'això van ser els que va escriure entre el 1946 i el 1947 i que haurien donat el poemari La primavera encesa, si no s'hagués extraviat el manuscrit, per bé que la seva vocació quedaria plasmada tant a l'Antología Poética Universitaria del 1949 com a la del 1950. Aquell atzarós episodi i la influència lingüística de les seves amistats (“a casa es parlava i s'escrivia en català”, recorda avui una de les seves germanes, Carmen), va fer que saltés al castellà: Ferran pertany al nucli d'estudiants que ja al curs 1945-1946 es reuneixen a la cantina de la seva facultat i que bategen com el Bar de Juanito, en honor al cambrer que els atenia. Aquí consolidarà encara més, si cap, la seva amistat amb Costafreda, indestructible fins a la mort d'aquest últim, a qui dedicarà El libro de Alfonso (1983).

Semblava un personatge inventat. Esperonat per mil projectes, menjat per totes les inquietuds, estava sempre de pas a tot arreu…", li recordava Carlos Barral

Que s'estigués quiet una bona estona xerrant era, sens dubte, un mèrit dels seus companys perquè el 1948 Ferran ja col·labora amb la revista Estilo, punta de l'iceberg d'aquesta hiperactivitat que feia que “participava en moltes coses, mai massa reals”, segons Barral. Tot i així, va tenir un paper potser poc reconegut com a pont entre el grup de Barcelona i la intel·lectualitat de Madrid. A la capital va acudir el 1951 a preparar el seu ingrés a l'Escola Diplomàtica, cosa que li va donar motiu el 1952 de conèixer Eugeni d’Ors, de qui es va convertir en ajudant a la càtedra de Ciència de la Cultura fins a la mort del pare de el Noucentisme, el 1954. Alhora, rebia classes particulars d'Enrique Tierno Galván, i va ser tan incansable en la seva activitat dins del Sindicato Español Universitario (SEU) que va acabar sent el seu director de relacions culturals. Aquest càrrec i la seva col·laboració simultània amb la revista Alcalá expliquen que aquesta dediqués el 1952 un número a Catalunya on van escriure Albert Manent, D’Ors i Barral i el van il·lustrar artistes com Albert Ràfols Casamada o Antoni Tàpies.

Tàpies i Barral van participar a Madrid el 1954 en un intercanvi d'intel·lectuals castellans i catalans gràcies als oficis de l'inquiet Ferran, que compaginava tot això amb la poesia. Del 1952 és La piedra más reciente i d'un any després Desde esta orilla, conjunt, clar, de sonets que havia obtingut un accèssit en el prestigiós premi Adonais de l'any anterior. La pulsió seguia, com reflectien el seu treball en una tesi doctoral sobre Joan Maragall o l'assistència, els diumenges, a la tertúlia de Vicente Aleixandre, a qui no es va cansar de parlar de la poesia dels joves bards catalans. De tot això van sortir, amb els anys, antologies i traduccions al castellà de Maragall, Carner o Foix, o assajos sobre el primer (Els diàlegs de Joan Maragall, el 1971) o sobre d’Ors (1967). La hiperactivitat també el va portar a estudiar el 1973 la figura d'Ezra Pound, a qui havia conegut quan el va anar a visitar a un sanatori.

A mitjan dels anys 50, establert a la capital, va fer de pont entre els intel·lectuals catalans i madrilenys

“Res no li importava, excepte la poesia i, sobretot, l'amistat”, va recordar anys després Barral, que va interpretar la “activitat demencial” de Ferran com “una forma de sol·licitar atenció, de provocar la solidaritat humana”. Curiosament, no va ser correspost amb el mateix ímpetu: amb poemes sempre de tall introspectiu i rerefons moral (Memorial, del 1971, de transsumpte amorós; La larga playa, d'una dècada després, de records d'infantesa), la seva poesia no acabava d'agradar als seus propis col·legues. Barral deia que hi havia en les seves composicions un “ús i abús de la retòrica tradicional” que atribuïa en part al fet que era “un catòlic declarat”. Josep Maria Castellet, guia teòric-espiritual del grup, creia que les seves poesies no s'ajustaven al realisme crític que eren marca de la casa del grup, com va deixar entreveure quan Ferran va guanyar el 1953 el Ciutat de Barcelona per Poemes del viatger, un dels primers títols que va publicar el segell de la revista vinculada a lEscola de Barcelona, Laye, que, com no, va ajudar a impulsar.

El distanciament de Ferran va ser també físic perquè el 1955 va viatjar als EUA, d'on els primers cinc anys va estar anant i tornant, per quedar-s'hi de manera més estable a partir del 1960, impartint fins al 1995 classes de literatura espanyola a les universitats de Colgate y Syracusa, on es va vincular a la North American Catalan Society o al Centro de Estudios Hispánicos que va dirigir.

Poeta en castellà, 'va tornar' al català a l'hora d'escriure els seus dos llibres de memòries

El català va reprendre força en la seva ploma en fer balanç de la seva intensa vida, repàs que va iniciar el 2001 amb Memòries de Ponent, que li va valer el premi Gaziel, i que va completar set anys més tard amb Diari de tardor. Reflecteixen tots dos títols “una persona molt optimista, de memòria prodigiosa i molt generosa”, diu la seva germana. D'aquesta generositat sempre van donar fe tant la seva dona i els seus dos fills, Jaime i Ofelia, com Camen Balcells: els pares de tots dos es coneixien de Cervera i Jaume gairebé la va "adoptar", facilitant-li una primera feina com a secretària del gremi de fabricants de maquinària tèxtil i, després, en presentar-li Barral, fet que l'encaminaria com a agent literària. El que deia l'editor: res no li importava a Ferran, només la literatura i l'amistat. O sigui, tot.