Bones velles idees

La mort de Francisco Rubio Llorente ha donat ocasió que diversos amics i col·legues hagin recordat l'existència d'un estudi dirigit per ell i encarregat el 2004 per Rodríguez Zapatero amb la vista posada en una reforma controlada de la Constitució. Continua allà des de fa més de deu anys. Per una vegada la intuïció política d'un nou govern socialista i la millor solvència professional es van donar la mà transitòriament, tot i que s'abandonessin de seguida. Molt poc abans de morir, fa tot just uns mesos, ho recordava el mateix Rubio Llorente en un article a Claves.

D'això en fa més de deu anys. Encara no havíem viscut gens ni mica la ventada de la crisi —que va ser inocultable des del 2008—, tot i que sí que havíem viscut la sorprenent reclamació d'un nou Estatut de Catalunya per part del tripartit i particularment del seu president, Pasqual Maragall. L'agitació d’aleshores avui l’hem oblidada, però va ser frenètica i tan desgastadora que el referèndum per a l'aprovació de l'Estatut va tenir una participació baixíssima, entorn de la meitat del cens, i inequívocament il·lustradora del desafecte que la seva tramitació i debat havien causat dins de Catalunya. Encara quedava la tramitació exterior, el raspall de Guerra, la campanya de carrer del PP i la sentència d'un Tribunal Constitucional amb alguns dels seus membres en fase de descompte.

La meva sensació és que en el debat públic es torna a eclipsar aquest pla de reforma d'alguns elements estructurals de l'Espanya del 1978. Sembla que continua sent conversa de passadissos i sobretaules abans que de taules i ponències, comissions i jornades públiques, com si treure el cap a aquest horitzó produís de cop un vertigen de magnitud sideral. El que sorprèn més, tanmateix, és que formi part alhora de les conviccions tàcites, o gairebé ja de les fatalitats assumides, i malgrat això cap partit polític fort no estigui disposat a liderar-la com a projecte potent de futur, més enllà del curt termini i més enllà també del càlcul electoral.

Encara no és el moment? A Rubio Llorente l’hi va semblar ja fa una dècada, quan encara no havíem viscut la plaga justificada de desconfiança envers la probitat de les institucions. Però la simptomatologia d'una crisi profunda i fins les proves de disfuncions greus del sistema de partits i la seva colonització de l'Estat a tots els nivells ja hi era: formava part del discurs gris, invisible, d'algunes elits intel·lectuals i polítiques molt ben informades. Javier Pradera va deixar sense publicar fa vint anys un assaig titulat Corrupción y política. Los costes de la democracia (editat l'any passat a Galaxia). Conté una anatomia demolidora, precoç i fulminant, dels mètodes de corrupció política afavorits o no avortats per la democràcia espanyola, i insinuava sense vacil·lacions que en cap cas no serien els mateixos partits els que trobarien els mètodes per extirpar la xacra.

En els últims anys hem viscut l'evidència que no serien els partits els qui s'animarien a desencallar “els fenòmens d'esclerosi partidista” que havien viscut ni suspendrien els “acords endogàmics entre si per protegir els seus interessos corporatius”. I tanmateix, les coses sembla que han canviat pel seu compte, fins i tot en certa mesura ha canviat el partit socialista. Fins i tot ha canviat el Parlament, per molt que la Taula del Congrés hagi col·locat al centre Ciutadans i relegat al galliner els diputats de Podem, una decisió que després ha rectificat. Ha estat l'efecte del que Pradera no va poder arribar a preveure quan escrivia el seu llibre cap al 1996. Una barreja de noves generacions, cultura política íntegrament democràtica, crisi econòmica i noves exigències contra la desigualtat han posat de cap per avall el sistema clàssic, però no ha creat, encara, les condicions per evitar la reproducció dels seus mals, més enllà de la bona fe i les bones intencions.

No és fàcil saber la causa per la qual Pradera va deixar inèdit el seu llibre. Però més difícil és saber per què aquest diagnòstic de vigència al·lucinant ha tingut una ressonància tan escassa en els mitjans i ha continuat tan absent dels debats. No seria desenraonat pensar que en les negociacions actuals pogués oferir part de les bases metòdiques i analítiques per atacar el problema amb credibilitat i consistència, sense apel·lar retòricament a forrellats tremebunds i sense que apunti tampoc el mantra del liquidacionisme democràtic dels nous partits.

Jordi Gracia és professor i assagista.