Alerta de recessió

La por d'una nova recessió (o d'una seqüela de l'anterior) està sacsejant com un vendaval els mercats. Les borses s'estan enfonsant fent un gran terrabastall (l'Ibex al capdavant, amb una caiguda del 4,4% dilluns i de gairebé el 3% a mitja sessió d'aquest dimarts, al mateix temps que el Japó queia més del 5%) mentre les primes de risc tornen a despuntar després de mesos de calma. Són signes inequívocs que no estem davant de correccions momentànies dels mercats, sinó davant d'una situació de desconfiança aguda dels inversors que, al moment menys pensat, pot transformar-se en pànic. La causa primordial cal buscar-la en el fet que molts pocs inversors ja creuen que la Xina prengui decisions eficaces per recuperar el creixement i tallar l'hemorràgia de capitals. És la raó de fons, però no l'única.

La crisi del preu del petroli, persistent i inoportuna (en la qual també ha tingut molt a veure la situació xinesa), i l'expectativa de pujada del dòlar agreugen encara més la confiança dels inversors, perquè les dues forces combinades causaran una forta depressió en les economies emergents. Algunes de gran pes mundial, com Rússia, i d'altres al caire de la intervenció del Fons Monetari Internacional (FMI), com Veneçuela. Aquests traços tan pessimistes probablement es rebrien amb menys inquietud si l'economia global experimentés un creixement ferm i continuat i si l'ocupació de qualitat s'hagués recuperat a taxes acceptables als països de l'OCDE. Però no és el cas.

L'àrea monetària del ien està sumida en el desconcert perquè l'Abenomics sembla gripada després d'uns començaments prometedors. El cas d'Europa, per la seva capacitat de tracció, engloba un dramatisme especial. L'àrea de l'euro ha aconseguit articular una política monetària expansiva, però no pot orquestrar una política econòmica adequada per contrarestar una nova recessió.

I, no obstant això, Europa seria la primera en la línia de damnificats per una nova crisi. En primer lloc, a causa de l'absència d'un govern unificat per a l'àrea econòmica i facultat per prendre decisions fiscals. I segon, perquè diversos països de l'euro encara no han aconseguit reduir el seu endeutament públic fins a nivells protegits davant d'una altra eventual convulsió del deute; és el cas d'Espanya, per exemple. Si apareix una nova crisi financera, Europa podria trobar-se amb un altre lustre depressiu.

El primer pas per fer front al risc és que els governs europeus siguin conscients de la volatilitat dels mercats i de l'amenaça que aquesta volatilitat comporta per a l'economia financera i per a l'economia real. A partir d'aquest reconeixement, les autoritats han d'admetre la urgència d'impulsar el creixement a l'eurozona. Fa falta més inversió, polítiques fiscals diferents i polítiques de rendes més expansives.

Els governs tenen l'obligació d'instar a la calma, de difondre tranquil·litat. Per fer-ho, han de convèncer els ciutadans que entenen el problema i es disposen a buscar una solució. I això precisament és el que ara es troba a faltar.