Rajoy i l’aversió al pacte

En la campanya presidencial del 2008, Sarah Palin, aleshores governadora d'Alaska i candidata a la vicepresidència, va ser preguntada per la seva visió en política internacional, concretament per la situació política a Rússia. Per acreditar la seva condició d'estadista, Palin va respondre: “Des d'Alaska es pot veure Rússia”. La política internacional és per Palin el que el pacte i l'acord és per Rajoy, és a dir, una cosa amb què no ha tingut contacte durant els últims quatre anys. Tot i que un té la sospita que, en realitat, aquesta incapacitat per arribar a acords té més a veure amb una forma gairebé congènita d'entendre l'estratègia política que no pas amb la majoria absoluta d'aquesta última legislatura.

Rajoy té dificultats per establir canals d'interlocució política amb els seus adversaris. D'això es deriva que, o bé aconsegueix les coses per la força dels seus vots, o bé els problemes que exigeixen interactuar d'alguna manera constructiva amb l'adversari es corquen fins a fer-se inabordables. Rajoy és contrari al pacte perquè és contrari a la interlocució política.

En això últim, per cert, Rajoy i Artur Mas s'assemblen molt més del que sembla. Mas entén la interlocució política amb els altres com la seu on s'aconsegueixen les coses per amenaça: “Si no fem coalició, no hi ha eleccions”, dirigint-se a ERC; “Si no em dónes el pacte fiscal, pujo al carro de la independència”, dirigint-se al PP; “Si no em feu president, assumeix la càrrega d'haver_te carregat al procés independentista”, dirigint-se a la CUP.

La relació natural amb l'adversari polític és la de l'amenaça, aquesta és la manera en què funciona la interlocució política per Mas. No fa falta dir que només en un sentit superficial això és interlocució política. Rajoy emmalalteix del mateix problema, però és més inescrutable, perquè no amenaça, almenys no directament, ni tampoc pren mai la iniciativa, com s'ha vist aquests últims dies en declinar en primera instància la investidura. Rajoy, nedant en aquest mar de quietisme, espera que els problemes es podreixin i ell emergeixi d'aquesta situació, més per avorriment que per convicció, com l'únic capaç de suportar la pudor.

Però aquest quietisme resulta particularment desconcertant quan del que es tracta és precisament de la seva pròpia investidura. Les ofertes de pacte al PSOE han estat tan genèriques que un té dificultats per creure que han estat genuïnes. Així que hi ha alguna cosa misteriosa en Rajoy. O aconsegueix veure alguna cosa que els altres no aconseguim veure, i llavors aquest quietisme té alguna cosa d'enigmàtic, com si aquesta passivitat tanqués una jugada mestra, o simplement el que hi ha és el que veiem. I el que veiem és, per descomptat, la mediocritat.

Ludwig Wittgenstein estava fascinat per un descobriment que va fer quan el seu perruquer li tallava els cabells. El vienès va notar que, en la cadena de tisorades, en ocasions el perruquer feia subtils tisorades a l'aire, de forma deliberada, sense tallar ni un cabell. Al cap d'una estona va deduir que ho feia perquè després d'aquella tisorada innòcua la tisora quedava en la trajectòria idònia perquè la següent tisorada tallés el cabell tal com el perruquer volia.

Amb Rajoy un té la sospita que únicament està fent tisorades a l'aire, que mai arriba a tallar cabell, i que aquestes tisorades a l'aire no són més que això, tisorades a l'aire i no jugades mestres, i que el cabell acaba caient simplement perquè envelleix el cuir cabellut. Però sempre li queda a un el dubte: un no arriba a president del Govern sense ser una mica més proactiu, així que segur que després d'aquesta tisorada a l'aire vindrà alguna tisorada que talli alguna cosa substantiva; segur que després d'aquesta contemplació apàtica del problema, Rajoy l'abordarà.

Però fins al moment, res de res. Tret que Rajoy tingui prevista una jugada d'última hora, una que no consisteixi a deixar morir la situació de la seva investidura, cosa que ara mateix sembla el més probable, la presidència de Rajoy, així com tota la seva trajectòria política —fins i tot en cas que torni a haver-hi eleccions i ell aconsegueixi guanyar-les amb una majoria suficient per governar—, podrà ser qualificada de mediocre. I davant la mediocritat, infidel paràfrasi del conegut motto wittgenstenià, no queda cap més remei que guardar silenci, perquè a la mediocritat no se li pot exigir res i no se'n pot esperar res.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.