La bombolla dels ‘room scapes’, l’oci de moda a Barcelona

Imagineu-vos una sala tancada on, per sortir-ne, heu de resoldre un enigma, aconseguir una missió o desxifrar un problema científic en menys de 60 minuts. Aquest és el repte més comú de les sales de room scape (jocs d’escapisme). Des de l'any 2012 se n'han obert una trentena a la ciutat, i gairebé 50 a la resta de la província, el mateix nombre que totes les que hi ha per tot l’Estat. Les ganes de desconnectar i el canvi d’actitud a l’hora de consumir oci són les claus d’aquest nou tipus d’entreteniment, que corre el risc de morir d’èxit.

Raúl Miñán, la seva parella, Nani Llamas, i la filla d’ella, Alicia Juan, surten excitats i alhora contents d’Habitació 73, una sala a Gràcia que va obrir fa un any i mig. En menys de 45 minuts han hagut d’escapar de l'habitació d’un fugitiu. “És molt divertit, desconnectes completament i l'estona passa molt ràpid”, coincideixen tots tres. Per a elles ha estat el seu primer cop i malgrat això, “se n'han sortit molt bé”, diu Jordi Camino, el propietari de la sala.

Les famílies com aquesta són la sorpresa. Camino pensava que la major part dels seus clients serien joves aficionats als videojocs, però s’ha trobat amb néts i els seus avis de fins i tot 80 anys. Els que sí que entren dins del target previst són Jorge Reverón i Ana Rodríguez. Ells, joves, han provat l'experiència de la sala Confined, a Sant Andreu, on es pot jugar en català. Va ser Reverón qui li va regalar a Rodríguez, fan dels videojocs, l'experiència. L'opció dels cupons de regals són una de les maneres més comunes de fer-ho, segons els propietaris.

La temàtica de la majoria de les sales és de misteri o terror, tot i que l’espectre és molt ampli. No n'hi ha cap que deixi entrar menors sense companyia dels pares. A Confined, Rodríguez és mostra una mica reticent “pels nervis”, assegura, però es tranquil·litza amb els consells que li donen abans d’entrar: “Parleu molt entre vosaltres, encara que us semblin bajanades, i si no sabeu com sortir-vos-en, truqueu per l’intèrfon i us ajudarem”. Algunes sales ofereixen la possibilitat de demanar pistes si els tancats tenen dificultats.

La moda ve d’Hongria, concretament de la capital, Budapest. Allà, un guru de la psicologia, Attila Gyurkovics, va idear el concepte del negoci, basant-se en la filosofia d’autoajuda. La majoria d’usuaris consultats per aquesta informació parlen de la descàrrega d’adrenalina que senten quan surten. Això es tradueix en un moment de felicitat efímera. "A més és una nova forma d'oci. Passes d'una actitud passiva com al cinema a una de molt activa", defensa Camino.

A Barcelona els pioners van ser Quim Clavel i el seu soci, Gergely Matravolgyi, amb Parapark, la primera sala que va obrir, l’agost del 2012. Matravolgyi és hongarès resident a la capital catalana des de fa 10 anys. Durant un viatge a la seva ciutat natal es va fixar en els room scapes i va decidir importar el model. “Vam començar adaptant els jocs que hi havia allà, però de mica en mica hem anat creant els nostres propis”, explica Clavel. 

Moltes empreses han vist en els jocs d’escapisme una manera barata d’aplicar tècniques de recursos humans que van encaminats a aprofundir la relació entre els empleats per millorar l’ambient de treball i, finalment, la productivitat. Sara Bella, propietària de l'última sala que ha obert fa només dues setmanes, White Rubbit, ho defineix com a “intel·ligència col·lectiva”. Aquest concepte el corrobora la professora de Psicologia Social de la Universitat de Barcelona, María Ramona Palacín. “La precarietat, la situació de desmotivació, fa que els departaments de RRHH i els líders d’equip busquin noves estratègies que afavoreixin la cohesió, augmentin la interdependència dels equips i potenciïn una feina més eficient”, explica. 

El boom va arribar sobretot després del 2014. Alguns propietaris ja parlen de l'eclosió de la bombolla i una certa sobrecàrrega d'oferta: comencen a notar menys públic. "Hi ha una bola que s'està omplint. A Madrid només hi ha 8 o 9 sales", reconeix Clavel. La majoria dels propietaris fugen de fer-ne gaire publicitat i gairebé tots es queden només amb el boca-orella de les xarxes socials. L'Ajuntament també se'n va adonar i va començar a regular els tràmits per obrir-ne una fa uns mesos. Des de llavors apliquen la llicència "psicoesportiva", la mateixa que als casinos i a les sales de jocs tradicionals. Això impedeix que cap sala obri a prop d'escoles, per exemple. La majoria dels propietaris de Barcelona es coneixen entre ells, estan en contacte per WhatsApp, on comenten les millores dels seus jocs i intenten provar-los tots per aprendre'n. L'objectiu: intentar crear una mena de comunitat per evitar la competència deslleial. Depèn de tothom que el negoci duri molts anys.