Convivència i seguretat

Aquest mes, el Fòrum Espanyol per a la Prevenció i Seguretat (FEPSU) ha reunit a Barcelona els ajuntaments de les principals ciutats que opten per una nova governança urbana amb un tema que, al meu judici, és essencial: la convivència com a principal factor de prevenció i seguretat. En les enquestes periòdiques sobre victimització que es fan a Barcelona, s'observa que la percepció d'inseguretat de la ciutadania no es deu tant al fet d'haver estat víctimes d'un delicte, sinó al d'haver tingut problemes de convivència amb altres veïns. La solució sembla evident: invertir en polítiques de cohesió i intermediació social com la millor garantia perquè descendeixi el sentiment d'inseguretat ciutadana. Però les polítiques de convivència no només redueixen la percepció subjectiva d'inseguretat, sinó que redueixen la quantitat i la intensitat dels conflictes amb violència a les ciutats.

Les contradiccions socials fonamentals que estan a la base de la conflictivitat urbana són les desigualtats socials, la pobresa en les seves múltiples formes i els desequilibris en la capacitat d'influència en les decisions polítiques. Aquestes contradiccions originen moviments socials, que són la base del progrés humà, en introduir canvis importants a les nostres ciutats com són més igualtat d'oportunitats, un reequilibri social, una apropiació ciutadana dels espais públics, més democratització, participació i compromís de la ciutadania a la ciutat.

Però també produeix mobilitzacions violentes i reaccionàries. Això últim s'esdevé quan determinats col·lectius que viuen amb gran precarietat social no tenen esperança que en el futur la seva situació pugui millorar, i especialment si són objecte d'una segregació social i espacial, pels governs i els grups socials més amplis.

En una crisi social tan profunda com la que pateixen les ciutats de l'Europa mediterrània, no és d'estranyar que sectors ciutadans en situacions d'alta precarietat i risc, com assenyala Z. Bauman, canalitzin les seves frustracions cap a la recerca de culpables, i aquests apareixen com l'“altre”, el “diferent” que es converteix en objecte de segregació social, i que no poques vegades es troba en una situació tant o més precària que el culpabilitzador. La segregació social, l'etiquetatge mutu, que genera el sentiment d'exclusió i el menyspreu social, són els detonants del que observem en no poques ciutats: conflictes interculturals, actes vandàlics antisistemes protagonitzats per grups molt vulnerables. Aquesta segregació augmenta si només es respon des dels governs amb repressió.

Ara bé, el futur sempre està obert, com deia Popper, i la conflictivitat social que es produeix a les nostres ciutats pot gestionar-se cap a objectius de progrés social, o cap a la descohesió social i el rebuig entre els diferents col·lectius. Per gestionar-la cap al desenvolupament social, les polítiques de convivència i prevenció social, centrades a afavorir la intermediació, el coneixement mutu i la generació de confiança són la clau, atès que impedeix que les contradiccions socials s'expressin en segregació mútua, sinó que faciliten que s'avanci cap a una cohesió social més gran i desenvolupament humà.

L'antagonisme entre llibertat i seguretat es dissol si existeix una àmplia política de convivència i d'equitat social a les nostres ciutats, que eviti l'enfrontament, mitjançant el coneixement i la comprensió mútua, i la presa de decisions assentades en amplis acords socials, que transformen d'aquesta manera el conflicte en cooperació.

Disposem d'experiències d'èxit en municipis ben propers: Barcelona, l'Hospitalet, Terrassa, i especialment Santa Coloma entre molts d'altres. Ciutats que estan vivint una llarga i profunda crisi social, amb alta proporció de població amb origen territorial i cultural molt diferent, però la conflictivitat del qual no s'ha expressat, com el cas de ciutats franceses, angleses, belgues o alemanyes en importants enfrontaments violents entre veïns. La causa d'això ha estat, en gran mesura, l'aposta dels ajuntaments per les polítiques de convivència i d'inclusió social, que han comptat amb la col·laboració de les entitats socials del tercer sector i amb les associacions veïnals, que han articulat xarxes ciutadanes per respondre de manera compartida a l'adversitat social.

Sens dubte es pot i s'ha de fer més i millor, però aquesta és la via a seguir en unes ciutats globals per convertir el risc en oportunitat i aprofundir en la seguretat i la democràcia.

José María Pascual Esteve és economista i sociòleg