La caseta de xocolata

El conte infantil Hänsel i Gretel –en versió catalana, La caseta de xocolata– és un clàssic alemany que també dóna nom a una sandvitxeria a Quito (Equador), una botiga de roba de nens a Mieres (Astúries), un col·legi a Santiago de Xile, una bomboneria a Kosuyolu (Turquia) i una òpera en tres actes, del britànic Engelbert Humperdinck. Es veu que el títol del popular conte anònim recollit pels germans Grimm té una versatilitat apta per a aquest món global, ja que tracta d’una veritat insidiosa: la pobresa no millora el caràcter de l’ésser humà sinó que el fa més egoista i menys sensible al sofriment aliè. L’última franquícia nascuda en l’òrbita d’aquest conte de fades ha aparegut a Barcelona. Es tracta d’una revista cultural en línia conduïda per Llucià Homs, exgalerista i exdirector de l’ICUB, i Fèlix Riera, exdirector de l’Institut Català de les Indústries Culturals de la Generalitat i de Catalunya Ràdio entre el 2012 i el 2015, els dos sota el govern de CiU. Com a coadjuvant, el Grup Focus SA / Xavier Marcé. Comença la funció.

Homs i Riera defensen que Hänsel i Gretel servirà per “impulsar el diàleg plural i transdisciplinari a la ciutat”. L’al·legoria escollida identifica els dos germanets desnonats pels seus propis pares com “els creadors perduts al bosc, esperant que la societat torni a tenir consciència de la importància de l’art. La mare –afirmen els emprenedors– és l’Estat, que segueix considerant la cultura un aspecte superflu, i el pare és el mateix sistema cultural, incapaç de defensar els seus fills. La bruixa, àlter ego de la mare, representa la política estatal espanyola amb la seva màgia negra en forma d’un IVA del 21%, una llei de mecenatge inadequada i una política d’inversions absent. Els còdols són les pistes que els artistes van deixant per ocupar un lloc central en la societat i no romandre perduts en els límits difusos entre el bosc i el camí ocult en la nit”. No us perdeu el corol·lari del conte: igual que per a Le Corbusier l’habitatge era una “màquina d’habitar”, Hänsel i Gretel serà una “màquina de pensar”.

No cal ser psicòleg –Bruno Bettelheim ja ho va fer admirablement en la seva Psicoanàlisi dels contes de fades– per analitzar el conte, l’original i l’actual, com una manifestació de les pulsions que patim els individus davant l’abandonament/sortida de la política. En el seu influent assaig, l’escriptor vienès precisa: “Hänsel i Gretel creuen que els seus pares tramen un pla per abandonar-los i deixar-los morir d’inanició. L’angoixa que els nens experimenten en adonar-se que la mare ja no vol satisfer les seves necessitats orals els porta a creure que aquesta s’ha convertit en un ésser poc afectuós i egoista. La por de morir de fam els obsessiona. Però el nen ha de superar i sublimar els seus desitjos de destrucció més primitius, perquè si no se n’allibera, els seus pares o la societat els obligaran a fer-ho. La caseta de xocolata representa una existència basada en les satisfaccions més primitives”.

Qui sap quines fixacions orals van tenir Hänsel/Riera i Gretel/Homs per escollir aquest títol com un signe salvador d’“una Barcelona culturalment cansada” (!), ells que durant quatre anys van tenir el poder de vigoritzar aquesta ciutat que ara creuen indolent i astènica. Ja sabem el final de la història: els dos germans tornen a la casa on vivien, on ara sí, gràcies a les donacions extretes de casa de la bruixa, trobaran la felicitat. Perquè no es pot trobar la felicitat fora de la llar. Fora del poder.

En la mateixa excursió pel “perillós bosc de la cultura” topem amb el treball del cineasta Albert Serra en la que va ser la “caseta de xocolata” de Llucià Homs fins fa ben poc. El film Singularitat és un altre bosc encantat, una cacofonia d’imatges ombrívoles que, en lloc de bruixes i cases de torró, empra fàbriques, drons, cercadors d’or, éssers corruptes i prostitució. La pel·lícula va representar Catalunya en l’última biennal de Venècia, i ara apareix transmutada en vuit pantalles, en lloc de cinc, i més durada: tretze hores. Ara bé, l’autoria no és gaire clara: a l’entrada del Palau de la Virreina veiem anunciada la mostra amb els noms de l’autor i, magnificat, el de la comissària, que és en realitat la veritable artista. Albert Serra no és Ferran Adrià. La seva obra no necessita el suport d’un comissari molecular, ni esferificacions, liofilitzacions o espessidors. Només una gran pantalla. A Singularitat, el barroquisme del dispositiu l’emmudeix.

‘Singularitat’ és una