Dones assassinades

Fa uns dies un missatger em va portar un llibre. Es tractava d'una novel·la policíaca a la contraportada de la qual es resumia el seu contingut. Em va cridar l'atenció un tram del text. “Tot sembla indicar que es tracta d'un crim passional”. No sé si l'autor de la novel·la fa que el seu detectiu també consideri el crim que haurà d'investigar amb el mateix criteri antediluvià de la portada. Per si de cas, deixo el llibre sense obrir. Tant que m'agrada la novel·la policíaca. Algú podrà considerar que sóc una mica perepunyetes amb aquest assumpte, mira que deixar de llegir un llibre per una ximpleria així!

La frase de sempre no és cap ximpleria. Resumeix amb una claredat dramàtica dues qüestions. La primera té a veure amb la passió, a la qual es degrada amb massa perversió, barrejant-la amb un assassinat en tota regla. Les passions són una cosa molt seriosa. Ja no diguem la passió amorosa. Només hauríem de llegir els més grans poemes d'amor, de Vicente Alexandre, Paul Eluard, Pablo Neruda o Vicent Estellés, per entendre la magnitud de la seva importància humana i estètica.

Passa el mateix amb altres passions. Com la passió pel coneixement. Pels ocells. Per la fotografia. Per l'exactitud, és a dir, per dir a les coses pel seu nom. Per sort aquest equívoc, excepte per a algunes editorials, sembla que ha començat a eradicar-se del nostre imaginari. L'altra qüestió és l'enorme incomprensió que s'amaga darrere de la frase. Incomprensió d'un drama humà que es pot produir al nostre mateix replà.

Recordo que fa uns anys, al carrer Escorial, vaig poder veure com un home de mitjana edat insultava una dona que anava amb ell. Com que els insults anaven in crescendo, em va semblar obligat intervenir-hi. La fúria troglodita que mostrava a la seva parella, l'home la va enfocar sobre la meva persona. “I tu què mires, pallasso?”, em va etzibar, “va, fot el camp”. Jo li vaig contestar que marxaria quan ell deixés d'insultar la seva dona, sorprenent-me del meu propi atreviment. Llavors va ser quan la pobra dona em va demanar que me n'anés, que gràcies, que el meu marit és molt nerviós, que per favor no m'hi fiqués. Vaig rebre el missatge. Vaig seguir el meu camí. I ells també, ja en silenci.

En aquest mateix diari vaig llegir fa uns dies un reportatge sobre una tesi doctoral que es va escriure sobre el paper dels mitjans de comunicació amb relació als crims masclistes (o terrorisme masclista, com també l'anomenen alguns grups feministes). La conclusió de l'autora no em va tranquil·litzar gaire. Però el que sí que mitiga una mica el meu desassossec és que ja comença a ser de domini públic que el pretès “crim passional” no té res de passional. Res a veure amb una acció incontrolable.

L'agressor és un individu que trama amb una precisió calculada el seu delicte. Tria l'arma. El moment. El lloc. No és capaç d'imaginar el terrible mal que infligirà. Ni el dolor i l'estupefacció que s'estendrà entre els seus amics. Fins i tot entre els que no tenim res a veure amb ell i amb la víctima. I no sent cap remordiment. Per això s'entrega immediatament, com si una vegada eliminat el motiu del seu insomni, es disposés a viure la resta de la seva vida lliure de la seva homenia tacada. Excepte quan decideix inventar-se una feble coartada. O suïcidar-se.

Aquest dilluns, a Bilbao, va morir assassinada la víctima de crim masclista número set. L'any passat van ser 57 les dones assassinades a Espanya. Què es pot fer per fer baixar aquesta sinistra estadística? Suposo que educació, menys anuncis denigratoris per a la dona i rigorosa aplicació del codi penal.

Fa uns anys vaig llegir en un diari una entrevista a l'escriptor nord-americà Richard Ford. Entre altres temes, l'entrevistador li va preguntar sobre la seva amistat amb Raymond Carver. Ford li va relatar com s'havien conegut. Va ser durant un congrés d'escriptors. Es van presentar i de seguida van congeniar en gairebé tot. Tant que Carver li va comentar que tenia un problema molt seriós en una ciutat californiana i que per això havia d'absentar-se del congrés. Ford li va preguntar pel problema i Carver li va explicar que la seva filla estava casada amb un individu que li feia la vida impossible, a més de pegar-li. Que temia per la seva vida. Ford instantàniament li va dir que si ho creia necessari, ell s'oferia per resoldre el problema. Que es quedés al congrés. Òbviament, Carver li va agrair l'oferta i se'n va anar a Califòrnia.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.