Al límit

La crisi dels refugiats està arribant a un punt crític que demanda un cop de timó. La cancellera alemanya, Angela Merkel, s'està quedant aïllada en la seva política d'acolliment sense que s'albiri una alternativa que permeti afrontar el problema i eviti una situació de campi qui pugui amb conseqüències perilloses per a la construcció europea. La cancellera no només està sent contestada de forma pública al seu mateix país —la carta de 38 diputats del seu grup en què es demana una rectificació és un fet rellevant— sinó en el conjunt de la UE. El que és lamentable és que Merkel està sent qüestionada no perquè la seva proposta de gestió comunitària de la crisi és desencertada, sinó precisament perquè no ha trobat el suport necessari per aplicar-la. I els qui més la culpen són els qui menys disposats es mostren a contribuir a la solució.

La situació de bloqueig a què s'ha arribat pot tenir conseqüències en el Tratat de Schengen. Donald Tusk, president del Consell Europeu, ha advertit que si en dos mesos no es troba la manera de controlar les fronteres exteriors de la UE, la lliure circulació de persones que regeix a 22 països saltarà en bocins. I dos pesos pesats com França i Holanda s'han sumat als advertiments. El primer ministre francès ha dit a Davos que Europa no pot acollir tots els refugiats que arriben perquè desestabilitza els països que els reben, i el seu homònim holandès ha avisat que el mateix projecte europeu corre perill si cau Schengen.

El problema és la perspectiva de continuïtat dels fluxos. Ni el cru hivern ni els temporals marins han dissuadit els migrants, que continuen arribant i morint en l'intent. Alemanya va rebre al desembre entre 2.000 i 5.000 refugiats diaris. Si la distribució del milió i mig que va arribar el 2015 resulta impossible, la perspectiva d'haver de situar-ne més el 2016 desestabilitza per complet la política europea.

Què cal fer? Intervenir sobre les causes trigarà un temps que pot ser llarg, i mentrestant serà difícil contenir els milions de desplaçats que ja es troben a Turquia o el Líban. Europa no pot, d'altra banda, renunciar a la seva política d'acolliment sense danyar un dels fonaments de la seva identitat. L'única sortida és la contrària que la que la inèrcia apunta: no menys, sinó més Europa. Si alguna cosa s'ha vist en aquesta crisi és que la debilitat de Schengen no radica que hagi suprimit les fronteres interiors i això es converteixi en un problema, sinó que aquesta mesura no s'ha completat amb un sistema comunitari de control de les fronteres exteriors. Ara és urgent. No per segellar qualsevol accés de refugiats, sinó per ordenar i canalitzar els fluxos.

Acceptar la ruptura de Schengen com mal menor no conduiria a un escenari millor. Els països d'arribada no podran contenir ni gestionar el devessall. Mirar cap a una altra banda no resol res. La solució té a veure amb controlar els fluxos i repartir la càrrega entre tots els membres de la Unió. Sense excepcions. Els qui es beneficien dels avantatges del lliure comerç i la lliure circulació han d'assumir també certs deures.