Beethoven èpic amb la veu de Jeremy Irons

Quan Jeremy Irons va trepitjar l'escenari del Liceu la nit del dissabte, la música de Ludwig van Beethoven ja s'havia ensenyorit del teatre amb una vehement versió de la Setena simfonia dirigida per Martin Haselböck al capdavant de l’Orquestra Wiener Akademie. Ben animat l'ambient, i davant un públic ansiós per veure en carn i ossos el famós actor britànic, va aparèixer Irons durant la segona part del concert, tot elegància i glamur. Va ser un narrador de luxe que, amb el poder de la paraula, va afegir emoció a la música incidental que Beethoven va compondre per al drama de Goethe Egmont. La dicció exquisida i el carisma d’Irons van donar grandesa al missatge llibertador de l'obra. 

En esplèndida forma amb 67 anys, Irons irradia distinció i grandesa interpretativa. Es podien sentir sospirs d'admiració a les primeres files; tots els ulls estaven pendents de l'actor, que va desplegar una gran varietat de matisos: la seva narració, acompanyada per la força musical de Beethoven, va causar un gran impacte.

Irons brilla sense destrossar amb excés d'ego un text al qual la música atorga la seva plena força dramàtica. Juga al seu favor la nova adaptació i traducció anglesa de l'original alemany de Goethe feta per l'escriptor Christopher Hampton, guionista guanyador d'un Oscar per l'adaptació de la pel·lícula Les amistats perilloses.

La versió, destinada inicialment per a un altre famós actor, John Malkovich, que va cancel·lar la seva participació, és el ganxo d'una gira que el diumenge va recalar a l’Auditori d'Oviedo. Té molt valor, ja que poques vegades s'ofereix Egmont als nostres auditoris, excepte l'obertura, justament cèlebre, que ha eclipsat la resta de les peces que Beethoven va destinar a un muntatge del drama en cinc actes de Goethe estrenat al Burgtheather de Viena el 1810.

L'actor britànic aporta el punt just d'histrionisme i desplega la màxima intensitat en l'arenga final, quan el Comte d’Egmont, general i heroi nacional flamenc en la lluita per la independència contra la monarquia espanyola, que va ser condemnat a mort i decapitat, clama amb fúria el seu ideal de llibertat, donant pas a la Simfonia de la victòria que tanca l'obra.

Fidel als criteris historicistes, Haselböck va prevaler la claredat, la precisió i la fascinant bellesa tímbrica del geni simfònic de Beethoven. A la incisiva i ben matisada resposta orquestral —temps lleugers, corda flexible, fustes elegants i metalls brillants — s’hi va sumar, amb resultats discrets, la soprano sueca Kerstin Averno, solista en les dues cançons de Clara, la jove que estima el Comte d’Egmont, i en l'escena i ària Ah! Pèrfid, op. 65, que va completar el programa.

Popular per pel·lícules com La dona del tinent francès, La missió i El misteri Von Bulow, per la qual va guanyar l’Oscar, i amb molta experiència al teatre, Iron sent passió per la música —el 1989 va donar vida al professor Higgins en un enregistrament de My fair lady amb Kiri Te Kanawa com Eliza i el gran John Gielguld com a Pickering— i va quedar clar al Liceu, gaudint amb l'energia orquestral, deixant-se impregnar per la força de Beethoven.

L'adaptació anglesa del text de Goethe pot donar nova vida concertística internacional a Egmont, peça que manté una relativa vigència als auditoris de l'àmbit germànic; actors de la talla de Bruno Ganz, Erich Schellow i Klausjürgen Wussow han gravat l'obra dirigits, respectivament, per Claudio Abbado, Herbert von Karajan i George Szell.