L’oxímoron

Resulta que no ens deixaven votar i que els espanyols eren al·lèrgics a posar les urnes. “Com es pot tenir por de la democràcia?”, ens deien. Què hi ha de dolent a saber el que volen els ciutadans? I així, fins a l'infinit i més enllà. Doncs bé, ha estat tenir les urnes a 48 hores de distància i gairebé dinyar-la de l'ensurt.

Complint amb el que s'ha dit tantes vegades durant la campanya electoral, la CUP li va negar la investidura a Artur Mas. Tot seguit va votar a favor de Carles Puigdemont, i es va deixar pel camí la dignitat (aquests mals de cor i propòsit d'esmena pels pecats comesos contra el procés quedaran per a la història) i la credibilitat, no només per investir un president de dretes, sinó, sobretot, per haver acceptat subrogar dos dels seus diputats a Junts pel Sí (JxSí), autodepurar el grup parlamentari i renunciar a fer política durant tota la legislatura si això implica posar en perill l'estabilitat del Govern.

Si compleixen els pactes, els diputats de la CUP no només seran el coixí d'un govern que no aixecarà les catifes que tapen la corrupció institucional i que menysprea el 52% dels votants del 27-S, que van negar inequívocament el mandat per a una “desconnexió” unilateral, sinó que no podran oposar-se als Pressupostos que JxSí els presenti i que ni remotament tindran a veure amb el seu programa, ni tan sols en la seva versió mínima. L'alternativa a això últim seria la pròrroga dels Pressupostos antisocials vigents, cosa que tampoc sembla una gran medalla per penjar-se al pit.

A més, els cupaires convalidaran polítiques, encara que sigui per omissió, amb les quals organitzacions de la seva òrbita estan radicalment enfrontades, com és el cas, per exemple, del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans i la implantació dels graus universitaris de tres anys. Serà bo veure la cara amb què els dirigents del sindicat lluitaran a les assemblees estudiantils contra un govern al qual els seus germans grans estaran donant oxigen al Parlament.

I tot això a canvi de què? En una recent entrevista a la Directa, Anna Gabriel ha reconegut que, excepte el cap de Mas, la CUP no ha aconseguit ni una sola concessió rellevant de JxSí, i que en aquesta legislatura, més que revertir les polítiques antisocials dels últims anys, caldrà acontentar-se, com a màxim, amb el fet que no s'hi aprofundeixi.

Res d'això hauria de sorprendre gaire. Al final, havent d'escollir entre la seva ànima nacional i la seva ànima social, la CUP ha escollit la primera, apuntalant així la vella idea que, excepte en situacions colonials o de clara opressió nacional, això del nacionalisme d'esquerres, si no és un oxímoron, s'hi assembla molt. No qüestiono amb això l'esquerranisme, fins i tot l'innegociable anticapitalisme, d'una part de la militància de la CUP. N'ha donat proves en el passat. Però la veritat és que, com a organització, arribada l'hora decisiva, la nació se li ha colat per davant de la classe. Retalladors i retallats junts, units per llaços identitaris indestructibles que transcendeixen els seus interessos contraposats. Resultat: qui guanya és una Convergència que evita l'escac i mat i aconsegueix temps per reconstruir-se.

Aquest és un país molt estrany on semblen normals coses que no ho són en absolut. El suport de la CUP a un Govern presidit per un convergent en honor d'un projecte nacional compartit seria equivalent al fet que Podem facilités un Govern amb un president del Partit Popular en honor de la defensa de la unitat nacional espanyola. El que a Madrid és impensable, aquí ens sembla exemplar i ho lluïm amb orgull.

En l'última campanya electoral, als grans mítings d'En Comú Podem, com el de Llefià (Badalona), el públic vibrava i entonava el “Sí que es pot” no quan s'esmentava el referèndum o el dret a decidir, sinó quan s'instava a posar fi a la corrupció, les portes giratòries, la desigualtat, l'atur, la pobresa o els desnonaments. Evidentment, ni rastre de l'In-inde-independència. Alguns a l'esquerra haurien de tenir-ho en compte a l'hora de traçar línies vermelles, i recordar que la independència divideix políticament les classes populars catalanes, però no en parts iguals, com el recent cicle electoral ha demostrat clarament.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.