La dona del president

Em va sorprendre sentir, durant les eleccions generals, que Aragó era Ohio. Com aquella cita dels Antònia —“Xangai no és Pequín”— però al revés. Es veu que hi ha indrets que reflecteixen, com una mena de model a escala, els resultats electorals de tot un país, i la tradició assegura que als EUA aquesta funció la fa Ohio. L’equivalència amb Aragó, doncs, agafa aquí tot el sentit, en tant que els pronòstics d’allí serien un oracle dels resultats globals.

És aquest un exemple de la importació de terminologia procedent dels codis electorals del país nord-americà. Sigui per una tradició democràtica més assentada que aquí, sigui per la influència ianqui en la cultura moderna occidental, és habitual que els nostres polítics salpebrin el seu registre lingüístic amb l’argot d’allà. Sense anar més lluny, ja ens hem acostumat a les primàries com a sistema d’elecció del candidat. Va inaugurar la fórmula el PSOE per triar cap de llista l’any 2000, amb la victòria de Josep Borrell per a uns comicis en què va concórrer —ironies de la democràcia— Joaquín Almunia.

Adoptar una determinada manera de fer les coses i, així mateix, el terme que la representa és ben entenimentat; de fet, el mot primàries bé podria engrossir el diccionari, en tant que el terme és prou estès i no hi està recollit amb el sentit votiu. Però no ho és tant, d’entenimentat, que ens posem a incorporar de manera atropellada una terminologia estranya senzillament perquè ens fa gràcia, sembla modern o resultem interessants, sense, i vet aquí la clau de volta, incorporar igualment el concepte adjunt. Fer-ho suposa, al capdavall, emmotllar-nos a un imaginari que, si ja no ens resulta aliè, és perquè l’hem mamat a les pel·lícules.

La moda va començar per culpa d’Aznar, que quan era president del govern va decidir que limitaria l’exercici del càrrec a dos mandats, i a partir d’aquí van emergir dues expressions: segon mandat i, sobretot, aspirar a la reelecció. Que algú que es presenta a les eleccions aspira a ser elegit és una obvietat, però l’encuny de l’expressió i la seva extensió remet a un sistema presidencialista que no tenim. Als EUA, qui aspira a la reelecció i no l’assoleix, és que perd. Aquí, en tant que es voten llistes i no persones, algú pot aspirar a la reelecció i, tot i no assolir-la, haver guanyat les eleccions. Sense anar més lluny, Artur Mas.

El 20-D ens va llegar un altre terme d’aquests. El bot que vaig fer a la cadira. Esquerra Republicana va presentar de cap de llista Gabriel Rufián, una cara poc coneguda, i de número dos qui fins llavors liderava el grup a Madrid, Joan Tardà. I de seguida, pel fet d’exposar dues cares visibles, vam sentir parlar de tiquet electoral, talment com si aspiressin a la Casa Blanca. Faig a Google una cerca amb els termes Rufián, Tardà i tiquet, i em trobo remissions als principals mitjans de comunicació en català, que van comprar sense recança l’ocurrent proposta terminològica de la mateixa ERC.

Però el rebló final han estat els comentaris sobre Marcela Topor, dona del president i nova primera dama. Busco altre cop a Google, aquesta vegada l’expressió primera dama seguida del nom de les successives dones dels presidents, i em quedo esparverat: Marta Ferrusola, 1.720; Diana Garrigosa, 190; Anna Hernández, 535; Helena Rakosnik, 880; Marcela Topor, 193.000 (!!). Crec que mai abans s’havia pogut verificar amb tanta contundència l’entrada a doll d’un vulgar manlleu adotzenat, més propi de la premsa de xafarderia que de política d’estat. Tal vegada haurem de lamentar que l’escollida per al càrrec no hagi estat Neus Munté, de qui no sabríem com anomenar la parella; als Estats Units encara debaten com n’han de dir, de Bill Clinton, si al novembre guanya la seva dona.