Catalunya i Espanya

La nova legislatura catalana s'inicia sota dues denses ombres. Una és la de la inestabilitat, sempre perniciosa, i no només per a l'economia. L'acord aconseguit pels nacionalistes de Junts pel Sí i els antisistema de la CUP augura volatilitat: perquè depèn de la voluntat dels radicals, compromesos a no votar contra l’Executiu, però en cap cas a no abstenir-se o absentar-se. Poden deixar en minoria el nou president, Carles Puigdemont, quan i com vulguin.

L'altra ombra és encara més fosca. El programa assumit per aquest president és el mateix que el del seu antecessor. Endossa, com a base, la declaració de “desconnexió” del 9 de novembre, que inclou el desacatament a la llei i les institucions espanyoles. Si bé Puigdemont va jurar solemnement en seu parlamentària que acataria la legalitat, el precedent de promeses semblants després vulnerades amb la falsa excusa que es referien a la legalitat catalana –com si fos contraposada a l'espanyola– exigeix aclariments i especial vigilància sobre el seu immediat desenvolupament.

Perquè el problema no és que existeixi un Govern autonòmic secessionista: n’hi ha hagut abans, a Euskadi i a Catalunya (l'últim). La idea independentista per si mateixa és inconvenient, però és legítim sustentar-la, si la seva defensa s'até al marc legal constitucional, com va establir per unanimitat el Constitucional en la seva sentència sobre la declaració de sobirania.

En resum, l’Executiu català que es constituirà aquesta setmana ha d'actuar dins de la llei. L'advertiment que ningú ha d'extralimitar-se en l'acompliment de les seves competències llançada pel president del Govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, és pertinent sobre aquest tema: al límit podria acabar en dubte el mateix autogovern català. I no és oportú el comentari despectiu de Puigdemont: un Govern en funcions té competències per gestionar afers ordinaris, sí. I per afrontar emergències.

Però amb aquesta precisió no n’hi ha prou. A més del problema de la legalitat hi ha la qüestió de l'àmplia opinió secessionista –incorpora milers de ciutadans– que no pot reconduir-se només jurídicament; requereix iniciativa política, com aquí estem defensant. I queda també la inversa sensació de vulnerabilitat o indefensió que pot afectar la majoria de la societat catalana, refractària a la secessió.

Si en aquesta fase transitòria després del 20-D partits i dirigents prenen iniciatives, com a contribucions positives i no com a meres línies vermelles, les adversitats poden convertir-se en oportunitat. Convindria construir ponts ara mateix, almenys simbòlics, que deixin clar que de cap manera és Espanya qui desconnecta. No és segur que a això contribueixi la recepció per escrit del nomenament del president en comptes d'una visita directa, del cap de l’Estat, que tenia una bona oportunitat de deixar clara la seva posició i la seva funció.

Per afrontar el repte català convé que Espanya es doti d'un Govern sòlid (en el format que pactin els actors), però sobretot proactiu, amb tantes idees, iniciatives i propostes com calguin per desbloquejar-lo, primer, i recanalitzar-lo, després. No cal esperar que es podreixi.