Bowie explicat en 12 cançons

David Bowie, que va morir dilluns als 69 anys, va aprendre ben aviat que en un mitjà tan caníbal com el pop l'única possibilitat de sobreviure a la immediatesa era no adormir-se, buscar, canviar i sorprendre, sobretot sorprendre's un mateix. Però mentre feia aquesta recerca, i a la vegada que intentava apropar el rock a altres formes artístiques, no es va oblidar mai de fer cançons que el públic pogués recordar i que la història no pogués ignorar.

Space oddity (1969). Després de sis anys buscant transcendir en una dècada dominada pels Beatles, Dylan i els Stones, Bowie troba la seva veu amb una cançó que ja conté alguns dels elements que el faran saltar a la glòria al cap de poc temps: una magnífica melodia, un personatge –el comandant Tom– amb el qual es va poder fondre i un context de ciència-ficció. Amb aquest hit va arribar al top 5 britànic per primera vegada, tot i que va trigar tres anys a tornar a aconseguir un altre èxit.

The man who sold the world (1970). Una de les millors cançons del Bowie previ a la fama, va necessitar que Nirvana la versionés a Unplugged per ser admirada com a tal. Un toc llatinoamericà en el ritme i una lletra que, com en moltes altres de Bowie, transmetia un missatge inquietant. L'home que va vendre el món estava sol al seu cim, un concepte al qual la versió de Cobain va afegir un sentit encara més tràgic.

Life on Mars? (1971). Publicada a Hunky Dory, un dels discos que va fer de pròleg al fenomen glam, que el mateix Bowie va liderar, va néixer quan la seva lletra va ser rebutjada per a l'adaptació anglesa del tema Comme d’habitude, mundialment popularitzada per Sinatra com My way. Bowie va deixar de guanyar una fortuna però, a canvi, va signar una de les seves cançons més emocionants. Definida pel piano de Rick Wakeman i afegint aquest aire de cabaret britànic tan afí al primer Bowie, aconsegueix transformar la confusió d'aquest món en una cosa fascinant com poques altres cançons han aconseguit fer.

Starman (1972). La primera cançó de Bowie que va esdevenir un èxit després de Space oddity era un temps mitjà que tornava a recórrer a la ciència-ficció. Es va gravar in extremis per a l'àlbum Ziggy Stardust, confiant que reforçaria el potencial comercial de l'àlbum. L'home de les estrelles que ens observa en la lletra es barreja amb una melodia inspirada en Somewhere over the rainbow. Un toc extravagant culmina la cançó que va canviar radicalment la sort de Bowie.

Rebel rebel (1974). Bowie tancava la seva etapa glam amb la seva cançó més glam, escrita originalment per a un musical basat en Ziggy Stardust i apropant-se al rock dels seus admirats Stones, amb un riff de guitarra que semblava robat d'un somni de Keith Richards. Aleshores Bowie ja havia refinat la seva capacitat per reinterpretar troballes alienes, tant que el seu amic Jagger va acabar dient: “No estrenis mai sabates noves si el David és a prop”.

Fame (1975). Firmada a mitges amb John Lennon, aquesta reflexió sobre el fet de ser una estrella al segle XX pertany a la seva incursió en la música negra, plasmada a Young Americans. Una tema funk basat en un irresistible riff de Carlos Alomar i amb un missatge que va resultar amargament profètic cinc anys després, quan Lennon va morir assassinat a les mans d'un fan dement que tenia fotos de Bowie a casa seva, segons va informar la policia.

Sound and vision (1977). Després de l'altre inesperat gir que el va portar a retrobar-se amb Europa, es va instal·lar a Berlín i, sota la influència dels grups electrònics alemanys, va gravar un disc la cara B del qual era instrumental. Els executius de RCA van posar el crit al cel en comprovar que Bowie insistia a fer coses rares, com per exemple, un single com aquest, on canta per primera vegada a mitja cançó.

Heroes (1977). A més d'experiments, el període experimental alemany de Bowie també va llançar un clàssic incontestable, una cançó que es debat entre el romanticisme de les balades dels seixanta, la ironia que destaquen les cometes del títol i l'èpica que aporta l'omnipresent guitarra de Fripp. La reacció de Bowie al punk va acabar sent la seva cançó més famosa.

Ashes to ashes (1980). Quan els setanta van arribar la seva fi, els postulats artístics de Bowie ja eren reverenciats per tota una nova generació de músics britànics. La seva resposta va ser una gloriosa i malenconiosa balada que resumia la seva trajectòria entre picades d'ullet i autoreferències, un missatge la visibilitat del qual va ser possible gràcies al vídeo de David Mallet, un dels primers clips artístics en la història del gènere.

Let’s dance (1983). Tenyit de ros i bronzejat, Bowie va iniciar la seva marxa en la nova dècada disposat a amortitzar econòmicament la seva fama. L'artista es posa el vestit d'empresari i inicia una etapa caracteritzada per discos fluixos i la pèrdua de rumb. Let’s dance és una de les poques cançons que se salven d'aquest període, amb aquest crescendo prestat del Twist and shout i una impecable producció a càrrec de Nile Rodgers, l'home fort de Chic.

Hello spaceboy (1995). Bowie mai va deixar de fer cançons excel·lents, però el seu impacte va començar a disminuir a partir del 1987. Inclosa a Outside, el disc que li va tornar a donar llustre avantguardista en ple crepuscle del grunge, la versió d'aquest tema regravat junt amb Pet Shop Boys mereix figurar entre el millor de la seva obra, per la seva potència i per parlar, una vegada més, del terror que produeix la velocitat de la vida.

Where are we now (2013). Va arribar per sorpresa el dia en què Bowie va fer 66 anys. Els rumors el donaven per retirat, víctima d'una greu malaltia. Amb aquesta cançó, fràgil i nostàlgica, farcida de referències als seus dies a Berlín, afrontava el present des de l'avantsala de la vellesa, amb una melodia que, com ja era habitual en ell, dosificava per obtenir més impacte emocional.