El disseny de la ciutat

El prestigiós Premi Turner d'art contemporani acaba de recaure en el col·lectiu Assemble, un grup de joves dissenyadors, artistes i arquitectes de Londres que han estat reconeguts per una obra de regeneració urbana en un barri degradat de Liverpool. La intervenció consistia a retornar el valor a uns habitatges abandonats d'una zona popular de la ciutat, després d'un procés de treball conjunt amb els veïns que també recuperava la memòria del lloc. El guardó ha estat criticat pels que consideren que aquest tipus de projecte no és artístic, però la polèmica sembla que importa poc als autors, més preocupats per la capacitat de transformar la realitat que per l'adjectiu que s'assigni a la seva obra.

D'alguna manera, el premi destaca la reconnexió de l'art i l'arquitectura amb les necessitats reals de les comunitats i reconeix la curta però solvent trajectòria d'aquest grup format per quinze professionals de diferents disciplines i tots ells menors de trenta anys. Preguntats sobre si es consideren artistes, contesten que se senten més aviat artesans lampistes. Els mètodes d'Assemble són l'escolta, el reciclatge i la renovació al servei de la millora de l'espai. La seva obra és una interessant combinació de consciència social i pragmatisme.

El treball d'Assemble és un exemple del que l'escriptor Teju Cole ha anomenat l'ethos de la renovació, un dels principis fundadors de la cultura europea. Per Cole, a Europa les ciutats evolucionen a través d'un procés lent, subtil i delicat que, a diferència del que passa en altres continents, tendeix a tenir en compte les diferents capes històriques que les constitueixen. Europa és una terra devastada per la guerra que ha après a reconstruir sense negar ni eradicar el passat. Aquesta consciència del delicat equilibri amb la història ha donat a Europa una cautela a l'hora de projectar ciutats que contrasta amb el model de la Xina o dels estats del Golf, en què la llibertat de construir des de zero és també el símbol d'un model econòmic sense límits i d'un sistema polític sense escrúpols. A través de la seva manera de fer ciutats, Europa llança al món un missatge que és alhora urbanístic, polític i cultural.

I, malgrat això, les ciutats europees també han estat escenaris de mala arquitectura i del pitjor disseny urbà. Durant anys, també a Europa van proliferar els arquitectes estrella que pretenien revaloritzar les ciutats amb les seves obres desconnectades del context local i de la història. Els anys de bonança van consolidar una arquitectura merament estètica allunyada de les necessitats reals dels ciutadans. La pregunta rellevant era qui dissenyava, no per a què ni per a qui.

Les ciutats van entrar en una mena de competició per estar al mapa global de l'arquitectura. Excesos formals, pressupostos desorbitats i especulació van ser l'inici de la desconnexió de la societat. L'esclat de la crisi financera va frenar en part aquest boom arquitectònic. Des de llavors, a tot Europa s'han revaloritzat les intervencions a l'espai públic i han proliferat les iniciatives de disseny urbà col·laboratiu. En contrast amb els anys del boom i d'acord amb una nova manera d'entendre la democràcia, ara veïns, arquitectes, artistes, músics, enginyers i economistes participen en la planificació d'espais comunitaris. El Turner a Assemble és el reconeixement oficial a aquesta nova manera d'entendre l'arquitectura.

Malgrat això, podem deixar el futur de les ciutats exclusivament en mans d'aquest tipus de projectes participatius d'escala veïnal? Aquesta nova manera de fer ciutat és necessària però insuficient. Les ciutats tenen avui seriosos reptes que, per la seva magnitud, només poden ser liderats des de les entitats públiques i amb una visió global i a llarg termini. La mobilitat, la lluita contra el canvi climàtic, la relació entre els centres històrics i les perifèries, la segregació social i espacial, l'accés universal a fronts marítims i fluvials o la transició cap a un nou model productiu propi de la societat postindustrial són només alguns dels grans desafiaments actuals. Així doncs, la cirurgia urbana als barris ha de complementar-se amb la pràctica de l'urbanisme a escala metropolitana. Els processos participatius són el recordatori dels valors sense els quals ja no es pot fer arquitectura. Però l'urbanisme continua sent imprescindible i pot ser un gran instrument al servei de la democratització de la ciutat.

Judit Carrera és politòloga.