L’home que va derrocar amb ciència les teràpies alternatives

“Mai vaig suposar que fer preguntes bàsiques i necessàries com a científic podria provocar polèmiques tan ferotges i que les meves investigacions m'involucrarien en disputes ideològiques i intrigues polítiques sorgides del més alt nivell”. Qui parla així és Edzard Ernst, segurament el científic més detestat pels defensors de la pseudomedicina de tot el món. La raó és senzilla: el fruit de la seva feina els deixa sense arguments. Ernst (Wiesbaden, Alemanya, 1948) va ser el primer a sotmetre les anomenades teràpies alternatives al rigor de la ciència de forma sistemàtica, per arribar a una conclusió: remeis com l'homeopatia no són més que placebo i els que la recepten violen l'ètica mèdica.

En el seu viatge científic contra la pseudociència, Ernst ha hagut d'enfrontar-se al record de la seva mare i al Príncep de Gal·les, tots dos fervorosos homeòpates. L'investigador alemany ha dedicat 20 anys a l'estudi crític d'aquestes teràpies —"dues dècades de conflicte interminable”—, des de l'acupuntura fins a la imposició de mans, i el seu equip ha publicat més de 350 estudis sobre aquesta matèria. Les seves memòries, Un científic al país de les meravelles (A scientist in Wonderland, Imprint Academic), publicades aquest any, proporcionen el millor relat sobre les dificultats a les quals s'enfrontarà algú que pretengui desentranyar críticament les teràpies alternatives: amenaces, falta de suport institucional, pressions de les altes esferes, solitud… i innombrables dificultats científiques.

Els terapeutes alternatius i els seus partidaris semblen una mica com nens jugant a metges i pacients”, assegura Ernst

Els assajos que es fan diàriament en tots els hospitals del món acostumen a fer servir uns protocols molt clars per provar si el medicament serveix o no: a un grup li dónes el fàrmac i a l'altre, un placebo. Però com estudiar si realment funciona la imposició de mans per guarir o alleujar el patiment d'un malalt? Aquesta va ser la primera pregunta que es va fer Ernst en aterrar el 1993 a la càtedra de Medicina Complementaria de la Universitat d'Exeter, la primera de la seva classe. Aleshores, explica, hi havia al Regne Unit tants sanadors (uns 14.000) com metges de capçalera. El placebo que van dissenyar conjuntament amb els mateixos sanadors eren uns actors que fingien estar imposant les seves mans. A mesura que els sanadors veien que l'escrutini els desemmascararia van començar amb les pegues, les crítiques i el rebuig als mètodes: finalment, va resultar que els actors també tenien capacitats sanadores i per això el placebo va funcionar millor que els professionals.

Ernst va començar a interessar-se per l'estudi crític de les teràpies alternatives després de treballar en un hospital homeopàtic a Munic, al seu país natal, on aquesta pseudoteràpia té un gran arrelament i la practiquen metges titulats. A partir de la seva experiència allà, traça en les seves memòries un relat demolidor dels facultatius que recepten aquests falsos fàrmacs que mai han demostrat la seva utilitat mèdica: ho fan “perquè no poden fer front a les sovint molt altes exigències de la medicina convencional”. “És gairebé comprensible que, si un metge té problemes per comprendre les causes multifactorials i els mecanismes d'una malaltia o no domina el complex procés d'arribar a un diagnòstic i la recerca d'un tractament eficaç, estigui temptat d'emprar en el seu lloc conceptes com l'homeopatia o l'acupuntura, la base teòrica dels quals és moltíssim més fàcil d'entendre”, escriu el científic, que segueix molt combatiu en el seu blog.

Gràcies al seu esperit crític, la càtedra d'Exeter es va convertir en l'avantguarda de la investigació seriosa sobre l'anomenada medicina complementària, i d'aquí van sortir alguns dels estudis que ens han demostrat la seva ineficàcia i també els seus perills, com el d'osteòpates i quiropràctics que manipulen la columna vertebral i provoquen seriosos problemes als seus pacients. Per no esmentar el risc més simple i perillós de tots: el d'abandonar tractaments durs però efectius, com la quimioteràpia, per teràpies suposadament innòcues però que deixaran morir el pacient.

Aquesta càtedra s'havia creat per seguir fent la ciència acrítica que busquen els defensors de les teràpies alternatives, com Carles d'Anglaterra, en la qual senzillament es pregunta als pacients si se senten millor que abans d'un tractament o d'un altre. Sobre ells, escriu que semblen tenir “poca o cap comprensió del paper de la ciència en tot això. Els terapeutes alternatius i els seus partidaris semblen una mica com nens jugant a metges i pacients”. Quan els seus resultats van començar a desmuntar aquests remeis, els partidaris de la medicina complementària van començar a atacar-lo a tots els nivells, des del personal fins al públic.

L'investigador considera que alguns dels metges que recepten homeopatia ho fan perquè els resulta massa complicat arribar a diagnòstics seriosos fent servir les eines de la medicina

D'aquí sorgeix l'escull més gran de la seva carrera i el que va tenir una repercussió notable al Regne Unit: el seu enfrontament amb el príncep Carles, que durant anys ha pressionat els ministres per a què incloguin l'homeopatia en el sistema de salut britànic. Finalment, després que Ernst l'acusés públicament de no ser més que un venedor de fum, l'hereu al tron va aconseguir que es quedés sense el seu lloc a Exeter, després d'un dolorós procés a la Universitat del qual sortiria absolt malgrat les pressions.

Al final, després de moltes bregues, victòries i insipideses, Ernst conclou que la seva feina serveix per demostrar la ineficàcia de les teràpies, però no per convèncer els seus defensors: “Lent però segur, em vaig resignar al fet que, per a alguns fanàtics de la medicina alternativa, cap explicació serà suficient. Per ells, la medicina alternativa semblava haver-se transformat en una religió, una secta el credo central de la qual ha de ser defensada costi el que costi contra l'infidel”. Això sí, l'experiència li va servir per reconèixer i desmuntar tots els paranys dialèctics usats per aquest col·lectiu, que queden esbudellats en les seves memòries. Fal·làcies com que la medicina convencional mata més, que la ciència no és capaç de comprendre aquests remeis o que són bons per ser naturals i mil·lenaris queden convenientment desmuntades.

Finalment, Ernst, que abans va estar estudiant el terrible passat de la ciència nazi a la Universitat de Viena, estableix un paral·lelisme entre tots dos fenomens: “Quan s'abusa de la ciència, segrestada o distorsionada amb la finalitat de servir a sistemes de creences polítics o ideològics, les normes ètiques patinen. La pseudociència resultant és un engany perpetrat contra els febles i els vulnerables. Ens ho devem a nosaltres mateixos, i als que vinguin després de nosaltres, continuar en lluita per la veritat sense importar la quantitat de problemes que això pugui causar-nos”.