Un triangle gairebé perfecte

Com a Cartes d'amor a Stalin, de Mayorga, Antonio Tabares proposa a Una hora en la vida de Stefan Zweigun un triangle format per un escriptor d'ànim torturat, la dona que es manté fidel al seu costat en el seu exili –interior o exterior– i un enigma convertit en personatge. La gran diferència entre els dos textos és la interrelació que s'estableix entre el protagonista i el fantasma visitador, i la posició que assumeixen tots dos en la constel·lació dramàtica proposada. Si Mikhail Bulgákov està al centre de l'obra de Mayorga, assetjat psicològicament per l'aparició d'un fosc diable, al text de Tabares, Zweig se situa en una òrbita al voltant d'un home que es fa dir Samuel Fridman. Un interessant desplaçament del personatge que capitalitza el títol de l'obra. Tabares prioritza així la metodologia del gran autor austríac sobre el seu epíleg tràgic.

Zweig, refugiat al Brasil, preparant el seu suïcidi amb Lotte Altmann, la seva secretària i segona dona, és un personatge en compte enrere. La decisió està presa. Aquí no hi ha desenvolupament. L'autor, que podria haver optat per una narració detallada de les raons que van conduir a la seva decisió final, decideix que el més interessant és retratar la curiositat de Zweig per les vides alienes. El presumpte Fridman és la seva última i imprevista oportunitat de reconstruir una nova biografia; sumar-la al catàleg format per Balzac, Maria d'Escòcia, Fouché o Maria Antonieta. Un protagonista que gradualment deixa de parlar –excepte per preguntar– perquè parli i es descobreixi l'altre. Comesa difícil per a un actor, en aquest cas Roberto Quintana, dedicat a mirar, escoltar i decidir fins a quin punt comparteix amb el públic la seva reconstrucció biogràfica de l'home que té al davant.

Un bon treball de Sergi Belbel –que sap com posar el focus sobre els personatges que es fan forts en un inesperat protagonisme perifèric– que s'estén a la mateixa posició i actitud que requereix el paper de Lotte Altmann. Celia Vioque està perfecta en aquesta fortalesa que neix de controlar la intendència quotidiana d'un home, amorosament servil, però amb intel·ligència emocional i autonomia de caràcter quan cal controlar una crisi que pot trastocar l'agenda meticulosament preparada per a la posteritat. Llàstima que en aquest triangle falli la franquesa febril amb la qual Gregor Acuña-Pohl es descobreix des del primer minut davant el públic i deixa sense valor el treball de Zweig. Ell és el misteri sobre el qual gira tota la intriga. És cert que el personatge no és maquiavèl·lic i està dominat per una passió malaltissa, però s'agrairia que la sospita tingués més recorregut per mantenir millor la tensió dramàtica i fer justícia al prestigi de l'autor d'El món d'ahir.