Li toca a Rajoy

Sens dubte és difícil la formació de Govern després d'unes eleccions generals que han deixat la principal minoria a una distància de 53 escons de la majoria absoluta. Els obstacles no són només aritmètics, ni tan sols polítics, sinó de mètode de treball: el Partit Popular s'havia habituat a tractar al Congrés gairebé com una extensió de l'Executiu, protegit per l'enorme nombre d'escons (186) dels quals disposava en l'anterior legislatura. I ara li resulta forçós adaptar-se a una situació en què el Govern dependrà d'una pluralitat d'operadors, començant per la investidura del president, que exigeix el vot positiu de 176 diputats en primera convocatòria, i almenys més sí que no a la segona.

Des de la nit electoral, Mariano Rajoy va anunciar que intentaria la formació de Govern. Avui sabem que el president en funcions planeja una oferta dirigida al PSOE en la qual estudia la constitució d'una ponència al Congrés encarregada d'estudiar la reforma constitucional –objecte de peticions desoïdes pel PP durant la legislatura passada–. Al seu torn, planteja la reforma de l'article 135 de la Constitució (el que José Luis Rodríguez Zapatero i ell mateix van pactar el 2011), de manera que la despesa social no estigui tan condicionada a l'equilibri pressupostari, a més de possibles pujades d'impostos per a les classes més acomodades.

Aquests enunciats estan lluny de constituir un projecte polític. No es pot abordar la nova legislatura sense que el nou Govern tingui clar el que plantejarà en relació amb el conflicte de l'independentisme català. Tampoc sense definir les línies de la reforma constitucional. Un projecte és molt més que unes quantes al·lusions a possibles mesures: això és el que es troba a faltar.

Per conjurar els riscos d'inestabilitat i ingovernabilitat no cal esperar que uns altres treguin les castanyes del foc. Rajoy només compta per endavant amb l'abstenció oferta per Albert Rivera, líder de Ciutadans, per a la votació d'investidura, insuficient per si sola per poder reelegir el president.

L'altra abstenció necessària seria la del PSOE, un objectiu francament difícil d'aconseguir després dels seus enfrontaments durant la campanya i de l'actitud d'oposició anticipada per alguns dels seus dirigents. D'altra banda, permetre la investidura d'un cap del Govern en minoria no el protegeix d'altres avatars parlamentaris.

És massa fàcil plantejar el que sembla una oferta al PSOE i, en cas de resposta negativa, donar-li la culpa de no col·laborar en la tasca de tirar endavant Espanya. Si Rajoy o els seus col·laboradors estan pensant en alguna cosa semblant, és millor que ni ho plantegin. No els toca als altres donar-li feta al president en funcions la combinació que necessita, sinó que li correspon a ell treballar a fons per aconseguir-la.

Estem en els primers compassos de la negociació sobre solucions de govern. I aquesta és exactament la responsabilitat de Rajoy. El president en funcions ha de dir com i amb qui vol governar.