Les relliscades del canvi

La il·lusió i l'experiència en activisme social han estat el gran baluard de l'equip Colau. El llibre incideix en aquests mèrits, però també destaca les debilitats de l'invent. Colau ha insistit en aquesta campanya de les eleccions generals que han demostrat que estan sobradament preparats per conduir Barcelona. El cert és que el primer que sorprèn de la lectura de Sense treva és la manca de preparació durant els primers tres mesos del nou govern: “Quan et presentes a unes eleccions i tens alguna opció de guanyar, et prepares mínimament per al dia després: esborrany de cartipàs, aproximació d'organigrama, noms de possibles col·laboradors. I res. Alguna d'aquestes qüestions no és que no tinguessin resposta, és que ni hi havia consciència de l'existència de pregunta”.

La narració de Fina, farcida d'anècdotes, barreja fets i opinions com si fossin una obra de teatre: “Ada Colau havia de formar un equip de treball i a causa de la improbable victòria i d'una certa irresponsabilitat, no tenien res previst. A banda, esclar, d'un cercle de confiança, tots amics –massa amics– que era evident que la seguirien a l'Ajuntament. Encara no disposava de les dependències municipals i el local de Barcelona en Comú és un espai diàfan on no es poden tenir reunions privades i, encara menys, si han de ser amb una certa discreció. Moltes d'aquelles entrevistes es van fer en bars. Algun cop, els qui havien rebut la trucada expressaven la seva estranyesa i reticència a trobar-se en un bar. La futura alcaldessa els confessava la veritat: no sé on podem anar. En alguns casos, qui havia rebut aquella trucada, acabava rebent una agraïda Colau a casa seva”.

Fidelitats versus meritocràcia

Fina analitza la composició del govern municipal i arriba a la conclusió que Colau, en molts casos, va escollir gent de confiança posant la meritocràcia en un segon terme. L'Observatori Drets Econòmics Socials i Culturals (DESC) és el planter de Colau. Sense treva ho analitza amb diversos exemples. Un d'ells és el d'Águeda Bañón, la nova directora de Comunicació de l'Ajuntament i antiga webmaster del DESC. El nomenament de Bañón va ser polèmic pel seu activisme com a artista postporno, un vessant de la cultura i el feminisme tan respectable com qualsevol altre. Per Fina, el problema és un altre: “La fidelitat, la confiança i el compromís són factors rellevants per contractar un professional. Però haurien d'anar acompanyats d'uns mèrits demostrables per un currículum que, en aquest cas, només pot incloure el ja famós DESC. El debat dels orins i del postporno no ens ha deixat valorar l'adequació tècnica d'un nomenament que, com a mínim, genera dubtes”.

Excés de gesticulació

El nou Ajuntament ha estat guarnit amb una política de performances. El seu paradigma, i el cas més ben descrit per Fina, va ser la retirada del rei Joan Carles de la sala de plens. Observant els vídeos de l'esdeveniment, l'autor explica que l'operació es va haver de fer dues vegades perquè els periodistes que feien tard, ho poguessin filmar. L'espectacle va ser dels que marquen una època, per això, segons Fina, el primer tinent d'alcalde, Gerardo Pisarello, seguia l'operatiu “expressant un sentiment a mig camí entre la satisfacció i la transcendència”: “El bust del Rei ha estat introduït en una capsa reutilitzada i massa petita. El front del rei sobresurt per sobre de la capsa. Però aquests herois republicans, els dos operaris, ho tenen tot previst: disposen d'una capsa encara més vella i trencada que l'anterior per fer una mena de tapa. Després de passar-hi una bona dosi de cinta aïllant, uns dels operaris s'ha endut el cap del Rei [...]. Torno a pensar en Tarradellas: fer les coses d'una certa manera”.

Conflicte pels pressupostos

Fina considera que Pisarello és una mena d'Alfonso Guerra de l'Ajuntament, perquè s'ocupa de la feina bruta de Colau, la fa quedar “seductora i simpàtica”. “Com Guerra, és intel·ligent i treballador. Com Guerra, fa ulls d'entremaliat quan en fa una de les seves”. Pisarello, com Guerra, mana molt. El conflicte intern per la gestió dels pressupostos és un dels aspectes menys coneguts del nou Ajuntament que descobreix el llibre. Després d'escollir Jordi Martí com a gerent, Martí volia fitxar Marta Clari com a gerent de coordinació i recursos. Una de les funcions més importants d'aquesta gerència és la supervisió dels pressupostos, però Fina explica que Pisarello va imposar que aquesta competència fos seva: “En el fons hi ha una lluita de poder: Pisarello vol controlar. Colau valora i necessita Pisarello. Són amics i ara no és el moment de lluites. Clari no accepta una gerència a la qual treuen la seva funció central. Arriben a un acord: serà gerent de l'Institut d'Esport. Sense el pressupost, Martí també perd una competència pròpia. Però no vol ni pot fer-ne causa”.

L’ambició de Raimundo Viejo

Raimundo Viejo ha estat un dels errors més evidents en la distribució de càrrecs entre els diversos grups que conformen Barcelona en Comú. Viejo, representant Podem, ha ocupat les regidories de Gràcia i la d'Educació i Universitat. Viejo i la seva ambició han acabat suposant un inconvenient perquè sempre havia tingut al cap saltar al Congrés, segons Fina: “Poques setmanes després [de la victòria a les municipals], tothom et deia que Raimundo Viejo estava a punt de deixar l'Ajuntament per incorporar-se a les llistes de Podem al Congrés espanyol [...]. Malgrat la seva previsible marxa, no es va conformar amb el que se li va adjudicar en el cartipàs en un primer moment. Educació i les Corts era clarament insuficient. En volia més. Mentrestant una cofoia Laura Pérez ja s'havia anat a presentar a l'equip directiu del districte de Gràcia. La queixa de Viejo va tenir efectes i es van intercanviar districtes”.

Janet Sanz, musa d’Antoni Vives

Al marge de l'anàlisi dels aspectes més polítics i tècnics, Fina també recull històries personals dels nous protagonistes de l'Ajuntament. Fina assegura que Laia Ortiz enyora l'anterior experiència com a diputada al Congrés: “L'aterratge a Barcelona està sent molt dur. Sovint enyora l'AVE. Allà li donaven més premis per ser bona diputada, cobrava més del doble, treballava menys i no tenia tanta pressió”. El relat més sucós és probablement un desacord que van tenir Janet Sanz i Antoni Vives. L'exregidor de CiU, a banda de polític, és un escriptor reconegut: “En la seva última novel·la va convertir la jove regidora en un personatge de ficció amb una forta càrrega eròtica. Un exemplar li va ser convenientment regalat i dedicat per l'autor a la seva musa i tanmateix rival política. Tot plegat, a Sanz no li va fer cap gràcia”.