Un argument ‘ad hominem’

Sóc nét d'andalusos, vaig néixer el 1982, part de la meva família viu a Santa Coloma de Gramenet i m'expresso indistintament en castellà i català. En tindria prou amb aquests mèrits per ser candidat en unes eleccions generals? Pel que sembla, si la llista és ERC, sí. Aquest és el cas de Gabriel Rufián, amb el qual comparteixo aquestes dades biogràfiques.

Suposo que aquesta coincidència ha fet que m'interessés per la campanya electoral de Rufián. I el que n’he sentit m'ha deixat bocabadat. Quan no recita de memòria el programa d’ERC, Rufián no aporta ni un sol argument, ni en els debats ni en els mítings. Repeteix com un mantra, com si volgués convèncer-se a si mateix i no els seus interlocutors, que el 27 de setembre l'independentisme va guanyar. Profereix qualificacions (“feixista”, “indigne”) a tort i a dret sense proporcionar més que llocs comuns per donar suport a aquestes qualificacions. Deixa anar discursos tan carrinclons que farien empal·lidir el Berlusconi més desenfrenat, el que presentava Força Itàlia com el partit de l'amor, i diu unes cursileries que, com assenyalava recentment Sergi Pàmies, produeixen vergonya aliena. Cita episodis històrics amb la lleugeresa d'algú que s'informa exclusivament a través de la Viquipèdia, i la seva cultura política, almenys la que mostra en aquests debats, és d'una superficialitat gairebé espantosa.

Si la discussió política versés sobre arguments, probablement Rufián no seria la veu parlant d'un partit amb aspiracions vencedores. Però, contra les aparences, això no és una crítica a la persona de Rufián. Al cap i a la fi ningú està obligat a ser culte, agut o intel·lectualment sofisticat. Sí, ja ho sé, no és que els altres candidats siguin brillants, però almenys estan allà no només en virtut d'una cosa tan políticament irrellevant i arbitrària, en la Catalunya d'avui, com els orígens dels avis i el bilingüisme. Però aquestes són les raons que converteixen Rufián en un candidat potencialment guanyador. Això és en realitat una crítica a ERC per haver institucionalitzat una cosa que, suposo que per pudor, ningú s'havia atrevit a institucionalitzar: la política entesa com el fòrum on l'única cosa que importa és el qui. El que, conscientment o inconscientment, està intentant ERC és que aquelles persones que comparteixen perfil amb Rufián, sentin empatia cap a ell i s'oblidin de l'estúpida idea segons la qual en política cal explicar els arguments, no els orígens.

Un castellanoparlant de l’extraradi, un dels vostres, sigui el que sigui el que això signifiqui a hores d’ara de la història, és el candidat del partit independentista històric

Ja sabíem que altres partits polítics usen tàctiques similars. Així, Monago i Susana Díaz solen invocar els orígens dels catalans castellanoparlants. Però el que fa ERC va una mica més enllà en termes d'obscenitat política: converteix fets purament arbitraris (ser fill de català o d'andalús, haver nascut a l'extraradi) en pràcticament les úniques virtuts polítiques d'un candidat. I en triar algú com Rufián deixa anar un missatge. Un missatge dirigit al Pijoaparte de Marsé, als calorros de les cançons d’Estopa, a alguns personatges de les novel·les de Cercas o, simplement, a tots aquells que parlen castellà a Catalunya. Sigueu benvinguts a la independència. Vosaltres també hi cabeu. Això sí, heu de saber que sou benvinguts no necessàriament perquè sou intel·ligents, no perquè teniu alguna cosa interessant a dir, ni tan sols perquè sou simpàtics. Sinó, simplement, perquè, sense els calorros, sense els pijoapartes i sense els castellanoparlants, no ens surten els números. Així que aquí teniu un caramel. Un castellanoparlant de l'extraradi, un dels vostres, sigui el que sigui el que això signifiqui a hores d'ara de la història, és el candidat del partit independentista històric. Quina importa té que el seu discurs polític sigui inerme, que els seus arguments siguin erms. L'única cosa que ha d'importar-vos és que us hi vegeu reflectits.

Els que creuen que en presentar un candidat castellanoparlant com a cap de llista ERC ha abandonat les proclames identitàries s'equivoquen de ple. Aquesta és precisament la mostra que el seu projecte és bàsicament identitari. Perquè la queixa profunda no va ser mai que posessin èmfasi en la identitat catalana en particular. La queixa sempre va ser usar la identitat, qualsevol identitat, com a únic argument polític (i això s'aplica a qualsevol empresa política, rojigualda, quatribarrada o d'on sigui). La candidatura de Rufián és, potser paradoxalment, la culminació del projecte identitari d’ERC.

(Aquest article es titula Un argument ad hominem, no perquè jo hagi construït un argument ad hominem, sinó per denunciar un, el d’ERC, en postular un candidat com Rufián.)

Pau Luque és investigador a l'Institut d’Investigacions Filosòfiques a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.