El tallador de canyes

Junichirô Tanizaki (1886-1965) és un clàssic de les lletres japoneses. Els lectors el deuen recordar sobretot perquè el 2006 l’editorial Angle va publicar-ne Elogi de l’ombra, un breu tractat de decoració. Aquest llibret va interessar força, i no és agosarat dir que va crear una certa moda editorial. El quid de l’obra és ben clar: si a Occident les ombres, la foscor, l’opacitat, tenen una connotació negativa, al Japó —o al Japó clàssic— l’obscuritat no és necessàriament negativa, ja que fa ressaltar encara més la llum.

Elogi de l’ombra, que va agradar un arc de lectors molt ampli i encara es reedita (és a totes les bibliografies que tracten d’esbrinar què ens arriba de genuí de la cultura japonesa), és com a mínim curiós. Tanizaki tan aviat s’hi delecta descrivint el fons esborradís dels bols negres lacats com ens avisa de l’hàbit de les antigues dames nipones d’ennegrir-se les dents. De curiositats com aquestes n’hi ha força, i el sentit últim del tractat és exalçar la bellesa que emergeix del joc de clarobscurs. Tanizaki el va escriure a repèl d’Occident, ja que detectava que des del tombant de segle —el llibre va publicar-se el 1933— hi havia una estètica que es perdia.

Aquesta preocupació és també present en aquesta novel·la curta (escrita un any abans que Elogi de l’ombra). La història pròpiament dita triga a arrencar. L’inici és un llarg exordi narratiu que ens parla del santuari de Minase, habitat fa vuit segles per l’emperador Gotoba. El narrador ens diu que on ara hi ha ruïnes abans hi va haver un palau meravellós, que on ara hi ha un canyissar abans senyorejava un estany resplendent. El narrador hi troba un tallador de canyes, algú que també ha anat allà a esbargir-se, concretament a veure el pleniluni de la tardor. I aquest home explicarà la història del seu pare, que ocupa la segona meitat del llibre, i no és sinó una història d’un amor malaurat, amb una dona protagonista, la bella Oyû, que destaca per la seva excepcionalitat, entre enigmàtica i candorosa. El pare del tallador de canyes va estar enamorat d’aquesta dona, però només va poder viure al seu costat casant-se amb Oshizu, la germana d’Oyû.

La història és senzilla, i potser algun lector hi trobarà massa lirisme. Un tret d’estil òptim és imbricar un to realista en una mena de faula. El tallador de canyes evoca els dies en què el seu pare el portava a aquest mateix estany i es quedaven mirant una casa noble, on Oyû vivia aleshores després d’acordar un matrimoni amb un home pròsper. És interessant que l’evocació que fa el tallador de canyes sembla que s’escapi dels paràmetres realistes i es projecti cap al moment —potser segles enrere— en què allà hi havia el palau imperial.

Més que no pas un amor impossible, sembla que el que Tanizaki ens vol mostrar és un paisatge bell però desolat, el reflex de dies millors, i fer-ho per mitjà de dos homes crepusculars que es troben en un canyissar brut i que s’expliquen una història per fer passar millor la tarda. El llenguatge és minuciós, subtil, evanescent; l’atmosfera és contemplativa, plena de nostàlgia pel passat gloriós de la cultura japonesa, exalçada tothora pels poetes. L’obra de Tanizaki (com es pot veure en la majoria de les seves obres, traduïdes a Siruela) estan impregnades d’aquests confort i malenconia pretèrits. Les notes —signades per Albert Nolla, que torna a fer una traducció de primer ordre— apunten sempre en aquesta direcció.