El preludi del canvi

Las eleccions del 20-D són tan transcendentals com es diu? Estem assistint a tantes nits qualificades d'històriques que l'endemà ja han estat eclipsades per una altra de més històrica encara, que tendeixo a desconfiar de les grans paraules. Des del 1975 hem tingut tres eleccions que han marcat un abans i un després. El 1977, el resultat va convertir en constituent un parlament que en principi no estava designat per ser-ho i es va iniciar la construcció del nou règim. El 1982, l'arribada de l'esquerra al poder, un any i mig després de l'intent de cop d'Estat, va tancar el període provisional i va permetre la consolidació de la democràcia. I, el 1996 (amb el preludi del 93), la victòria d'Aznar va significar l'entrada en un període marcat per l'hegemonia ideològica neoconservadora, que segueix vigent, malgrat el parèntesi Zapatero i els seus èxits en matèria de llibertats personals.

El 20-D és equiparable als tres moments descrits? La novetat que ha animat la política espanyola ha estat la ruptura del bipartidisme. En l'escena hi han irromput nous actors, que no formaven part de l'elenc consolidat. El PP i el PSOE han vist amenaçat el binomi de poder. No és un canvi menor. El bipartidisme era el símbol de la solidesa d'un règim que des del 82 havia superat l'estat d'inestabilitat dels anys de la UCD, viva expressió de les contradiccions d'una transició sense ruptura. Si el bipartidisme decau, si al final el PP i el PSOE no sumen la meitat dels vots, el sistema haurà mutat. La pèrdua de credibilitat dels dirigents polítics –assetjats per una corrupció estructural en el cas del PP–, la seva incapacitat per crear vincles de confiança sobre la base de propostes polítiques clares i comprensibles i la seva manifesta falta d'autonomia respecte dels poders econòmics als quals cada vegada estaven més adossats han anat minant la seva legitimitat. I el 2011, el carrer va esclatar quan la crisi va fer visibles les destrosses produïdes per la incapacitat dels governants de controlar la impunitat dels diners durant les dues dècades de bogeria anteriors. La inesperada decisió dels moviments socials de fer el pas a la política va obrir la bretxa en la fortificació bipartidista. I va haver-hi pànic en les altures.

La gran diferència amb el 1982 i amb el 1996 és que no hi ha canvi d'hegemonia ideològica a la vista. El model anomenat neoliberal segueix tenint una posició dominant, l'esquerra socialdemòcrata, que no l'ha contestat mai, no està en condicions d'aparèixer com a alternativa, com ho va ser el PP d'Aznar respecte al felipisme. La nova esquerra encara ha de recórrer molt camí –a Espanya com a Europa– per conquistar l'hegemonia. En aquestes circumstàncies, sempre apareix la qüestió generacional com a succedani. La ruptura no és ideològica sinó de generacions, i això els tranquil·litza a tots: els uns, perquè veuen que el relleu no amenaça res essencial, i els altres, perquè els permet dissimular les manques ideològiques i mantenir vives les expectatives, mentre guanyen temps. Si el canvi es planteja en termes generacionals més que ideològics, el resultat probable és que la dreta trobi en Ciutadans un complement que li permeti rejovenir-se sense grans riscos. I començar a guanyar el caràcter perdut de la mà de l'impassible Rajoy.

I, no obstant això, el factor generacional no és irrellevant. Primer, perquè respon a paràmetres culturals diferents que són l'embrió de canvis més profunds. Segon, perquè col·loca els partits tradicionals molt deutors del vot dels grans i, per tant, amb menys capacitat per anticipar el futur. I tercer, perquè les noves generacions s'enfrontaven a desafiaments cabdals –el futur de la feina, el primer– que obligaran a replantejar nous horitzons polítics i ideològics. El 2015 potser s'assemblarà més al 1993 (preludi) que al 1996 (canvi). Amb una diferència, que llavors el nacionalisme català va apuntalar les majories de govern i aquesta vegada hi pintarà poc. I això no impedirà que la música catalana, en sordina en aquesta campanya, sigui so de fons permanent. Anem a una legislatura curta en la qual es dirimirà si el relleu queda circumscrit a una renovació de la dreta o si, en canvi, l'esquerra és capaç de reconstruir-se com a alternativa, no només com a alternança. Cal apuntalar el canvi, si no volem tornar a ballar-la.