Encontres a la tercera fase

Des de les eleccions autonòmiques de la primavera passada fins a l'inici de l'actual campanya electoral, la política espanyola ha passat per tres grans fases. La primera va tenir lloc en els mesos de primavera i estiu. Durant aquest període, existia una incertesa elevada sobre qui seria el proper inquilí a la Moncloa. Si bé hi havia indicis clars que el PP estava en condicions de guanyar les eleccions generals, la probabilitat que Mariano Rajoy aconseguís ser reelegit com a president eren més aviat escasses.

Si s'haguessin convocat les eleccions en aquest moment, el PP s'hauria situat prop dels 125 escons. Es tractava d'una xifra tan allunyada de la majoria absoluta que era difícil pensar que Rajoy hagués pogut superar una investidura, fins i tot sumant forces amb Ciutadans, que segurament s'hauria situat per sota dels 20 escons.

En aquesta primera fase el PP necessitava ascendir a les improbables cotes del 33-35% dels vots per seguir en el poder. Per sota d'aquesta xifra una coalició C's-PP era inviable i atesa la solitud política dels populars, la tasca de crear una majoria parlamentària sumant altres forces polítiques era inversemblant. A causa d'això, el PSOE es trobava en millors condicions per arribar a la Moncloa, ja que la seva capacitat de crear pactes o coalicions era més gran que la que tenia el PP.

La segona fase es va iniciar després de les eleccions catalanes. El 27-S va alterar la competició d'una forma inesperada i aparentment paradoxal. Ciutadans va agafar alè després d'obtenir uns resultats per sobre de les expectatives i la tendència ascendent que vivia el PP durant l'estiu va frenar de sobte. No obstant això, encara retrocedint a les enquestes, Mariano Rajoy millorava substancialment les seves opcions d'aconseguir la reelecció: per primera vegada des de la ruptura del bipartidisme la suma PP i C's era suficient per garantir la investidura de Mariano Rajoy.

La novetat va ser que el partit de Rivera també aconseguia per primera vegada penetrar amb força entre les bases socialistes

L'ascens de Ciutadans es produïa especialment a costa d'exvotants del PP i antics abstencionistes. Però la novetat va ser que el partit de Rivera també aconseguia per primera vegada penetrar amb força entre les bases socialistes, un electorat que fins llavors es trobava fora del seu abast. Segons les dades del CIS, entre juliol i finals de novembre les fugides del PSOE cap a C's es van multiplicar per quatre.

Les eleccions del 27-S van provocar que el PSOE es trobés en un escenari homologable al de la primera legislatura de Rodríguez Zapatero, quan UPyD va ser capaç d'utilitzar la qüestió nacional per arrabassar-los un bon grapat de vots. En definitiva, la irrupció a l'agenda política del “problema” català després de les eleccions autonòmiques va alterar radicalment la competició partidista. El principal damnificat va ser el PSOE, les opcions del qual de crear majories parlamentàries alternatives es van reduir substantivament. En canvi, el PP, encara perdent en vots, va augmentar considerablement les seves opcions de formar govern.

L'ascens de Ciutadans es va presentar inicialment com un escenari altament favorable per a la reelecció de Mariano Rajoy. No obstant això, en les últimes setmanes ens hem endinsat en una tercera fase en què torna a imperar la incertesa sobre qui ocuparà la Moncloa. Quan falten poques setmanes per a les eleccions, Ciutadans ha començat a disputar la segona posició al PSOE. Albert Rivera ha passat de ser un soci parlamentari potencial del PP a un perillós adversari en la carrera cap a la Moncloa.

Les expectatives d'un sorpasso de Ciutadans al PSOE ha posat en joc l'estratègia socialista de polaritzar la competició entorn de dues úniques opcions: Mariano Rajoy o Pedro Sánchez. En aquesta ocasió, al PSOE li costarà convèncer l'electorat que actuï estratègicament i es coordini entorn de la candidatura socialista per evitar la reelecció de Rajoy. Aquesta tercera fase representa un veritable repte per al bipartidisme. Si passa, el grup parlamentari socialista hauria d'optar entre la investidura de Rivera o de Rajoy. Ambdues situacions deixarien el PSOE fora de joc i obririen una esquerda perillosa de fugides cap a Podem i Ciutadans.

Estem en un moment de gran incertesa. Les preferències partidistes de molts espanyols encara no estan cristal·litzades, per la qual cosa la campanya electoral pot oferir-nos moltes sorpreses. De moment, aquesta tercera fase és només una mera possibilitat demoscòpica. Però, si es confirma, ens trobaríem davant la pitjor crisi electoral del bipartidisme des de la restauració de la democràcia.

 Lluís Orriols és professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III