Perpètua, Felicitat, Mas i altres màrtirs

L’apel·latiu de màrtir atorgat, sense gaire exageració, al president Companys, va fer que, d’acord amb les actuals tribulacions seves, hagi estat igualment atorgat al president Mas des de fa mesos. Ha fet tot el possible —més aviat l’impossible— per convertir Catalunya en una república independent, ha gastat milers d’euros del comú per mirar d’aconseguir-ho, ha passat trifulgues gairebé impròpies d’una persona amb sentit de l’honor i de la política, i tot plegat per arribar a dues solucions possibles: tornar a ser president, però sense república, i deixar de ser president, també sense república.

Arran d’aquesta situació, hom s’ha documentat sobre les característiques del martirologi i ha llegit dos o tres reculls de vides de màrtirs, entre ells el català Actes de màrtirs, a càrrec de Josep Torné (Barcelona, Proa, 1991). Més encara: hom es va procurar, per un preu mòdic —¿a qui li interessen avui les vides dels màrtirs?—, l’insòlit i extraordinari The Bloody Theater or Martyrs Mirror of the Defenseless Christians, compilat a partir de diverses cròniques autèntiques, memorials i testimonis per Thieleman J. Van Braght, traduït de l’original holandès segons l’edició princeps de 1660 per Joseph F. Sohm, amb magnífiques estampes de Jan Luyken. Van Braght va ser un anabaptista dels Països Baixos, tirant a mennonita, tot plegat derivat de la religió de Zwingli. L’autor dedica la primera meitat del llibre als màrtirs del cristianisme, des de Jesucrist fins al segle XVI, i l’altra meitat als màrtirs de la seva església, tan nombrosos, o més, que els dels setze segles de la primera part. No hi ha dubte que es tracta d’un llibre escrit per a alliçonament i acolloniment de la gent d’aquesta església esmentada, i, en certa manera, per a consolació dels desgraciats que, almenys, no han conegut el flagell de les tortures martirials.

Llavors, en plena lectura d’aquest llibrot exemplar, va i arriba a les nostres mans una preciosa edició, ben documentada i molt ben traduïda, de la Pasión de las santas Perpetua y Felicidad, edició d’Alejandra de Riquer (Barcelona, Acantilado, 2015). No és la història de cap martiri enrevessat, perquè aquestes santes van ser enviades al circ, en temps de Septimi Sever, i només van ser escomeses per una vaca salvatge, l’any 201, en un temps que n’hi havia. Això sí: hi van deixar la vida.

Armat amb tanta documentació —ja veieu a quins extrems porta la jubilació de la gent de lletres; i mai s’hi perd el temps— hom va pensar què podien tenir a veure els infortunis i llatzèries de tots els sants del cristianisme amb la suposada vida de màrtir del nostre president. Hi vaig trobar poques semblances. El desventurat destí d’Honoric, rei dels vàndals, això sí que és un martiri: li van omplir el cos de cucs i de polls, i aquestes bestioles se’l van començar a cruspir sense pietat: un gravat mostra el vàndal amb una mà i un peu que ja s’han migpartit del cos i han caigut a terra, quatre persones amb el nas tapat a causa de la fortor, i un jesuïta amb tricorni (cruel anacronisme!), que surt de l’habitació amb una aparença de desinterès absolut. ¿Què hem de dir d’aquells que van ser cremats —cosa habitual a partir del XVI— i no s’encenien; d’aquells a qui torçaven el coll de mica en mica fins a desnucar-los; dels màrtirs a qui clavaven pertot ferros roents; dels escaldats; dels que eren clavats en creus diverses —la típica romana; la de sant Andreu; la de sant Pere, clavat de cap per avall, etcètera—; d’aquells a qui arrencaven les dents de viu en viu; d’aquells que eren desmembrats per la força de quatre cavalls?

Això són màrtirs, com santa Perpètua i santa Felicitat, i amb ells els seus amics de religió Revocatus, Satyrus, Saturninus i Serundulus (en llatí fa més patxoca), i milers d’altres, com hem llegit al llibre editat per Riquer. Emperò, Artur Mas, màrtir? Ca! Passi el que passi, el nostre president acabarà els seus anys de vida política amb una pensió majestuosa, cotxe i xofer oficials, un despatx al passeig de Gràcia o una feina molt ben pagada al Canadà, bones vacances a Fornells de Menorca, una dona fidel, uns fills ben situats.

No convé exagerar ni desorbitar les coses. Ara bé: si el nostre president estigués disposat a passar els tràngols dels seus predecessors cristians en el martiri, llavors faria un gran favor a la causa que defensa, perquè no hi ha dubte que la vida exemplar dels que van patir de tal manera per sostenir una fe, val a dir, una religió d’esperança —l’independentisme és tal cosa—, assegura no sabeu com la supervivència d’aquella fe i aquella religió. Sense anar més lluny, va ser el cas del cristianisme.