La cultura és el menys important

Hi ha el costum d'escandalitzar-se quan arriben unes eleccions generals i els candidats no parlen gens de cultura. Però en realitat és millor així i que els candidats dels diferents partit no proclamin el que faran amb la cultura si guanyen les eleccions. A Catalunya almenys sospitem que el més suportable és que no facin res, excepte ser subsidiaris de la societat i atendre les institucions d'envergadura que té un contingut clar i durador. No concerneix als poders públics actuar com per encàrrec injectant un sentit o un altre a la cultura.

Després del delirium tremens del Congrés de Cultura Catalana en els anys setanta, la llarga hegemonia del nacionalisme pujolista –secundada impensablement pel maragallisme i el seu tripartit– fa desitjable que, en termes analògics es produeixi una separació nítida entre Església i Estat. En certa manera, i encara que soni altisonant, el més indicat seria instrumentar una metapolítica de la cultura tallant els cordons umbilicals que la uneixen als intents de nacionalització de la llengua i, en consegüent, de la cultura. Aquesta era una concepció determinista a partir de la noció impracticable i excloent d'una Catalunya monolingüe.

Perquè l'intent de formular un catalanisme del segle XXI sigui creïble sembla imprescindible reconèixer que la societat catalana és bilingüe i que, per tant, tant el sistema educatiu com la gestió –la més mínima possible– de la cultura a Catalunya guanyen en meritocràcia i creativitat si ambdues energies, la cultura en castellà i la cultura en català, aflueixen en la configuració possible d'unes formes simbòliques que donin representació a la pluralitat per contrast amb el reduccionisme nacionalista. Es tractaria de reconèixer institucionalment el que existeix com a realitat: escriptors en català i escriptors en castellà sumen qualitats i els públics s'entrecreuen, en un sistema espontani de pertinences i afinitats.

Efectivament, separem l'Església de l'Estat. Aquesta és una de les raons per les quals la cultura no surt beneficiada de la seva submissió als cicles electorals, entre altres coses perquè la cultura avui és policèntrica i, gairebé per instint, poc inclinada a les hegemonies. La Renaixença o el Noucentisme són etapes exemplars de la cultura catalana, un bon llistó per exigir-se el millor, però adaptant-se a la realitat bilingüe, a Internet, als nous llenguatges, i sense neopopulismes que marginin la capacitat creativa d'unes elits meritocràtiques disposades a contraposar-se al clientelisme i a la desvergonyiment dels cercadors de renda que ha propiciat l'establishment nacionalista.

Tenen escassa importància tipologies tan anacròniques com el poeta nacional de Catalunya, la gran dama de les lletres catalanes o l'aspirant de torn al premi Nobel de literatura. El que sí que importa és que la literatura catalana s'està quedant sense lectors i que tan sols el pànic del món editorial explica la proliferació de subproductes prefabricats. Hi ha o no hi ha un públic de classes professionals il·lustrades? A què es deu que la ja longeva aplicació de la immersió lingüística no hagi incentivat noves generacions de lectors?

Sens dubte, en una cultura amb les dimensions que té la catalana –específicament, en llengua catalana– les polítiques de discriminació positiva tenen un cert sentit sempre que no afectin la igualtat d'oportunitats i la lliure elecció. En tot cas, és raonable que el càlcul de prioritats estableixi períodes transitoris, fases de prova i error, perquè si no s'imposa una fossilització: val la pena que els diners del contribuent sufraguin accions culturals de molt baix nivell i sense vigència? Qui s'atreveixi a revisar a fons la política de subvencions podrà diagnosticar el mal que acaba provocant l'intervencionisme cultural. És des d'aquest punt de vista que és millor que la cultura sigui el menys important en el fragor electoral.

Després dels horrors de la commemoració del 1714, ni l'arqueologia sembla interessar-se per la composició d'aquest tribunal arcangèlic que expedia diplomes de catalanitat, amb Òmnium Cultural com a turbina que va acabar saltant pels aires. Del que estem parlant és d'una cultura de Catalunya en el lògic context hispànic i la natural exigència europea. D'acord amb T. S. Eliot, no n'hi ha prou d'entendre el que hauríem de ser, tret que sapiguem el que som; i no entenem el que som tret que sapiguem el que hauríem de ser.

Valentí Puig és escriptor.