Una esplèndida anomalia

Aquestes setmanes han aparegut diverses notícies sobre la Casa Terrades, la coneguda Casa de les Punxes de Barcelona, que està en obres amb la finalitat de reformar una part de la planta baixa i dotar l’edifici d’un nou ascensor que permeti pujar al terrat per fer-lo accessible a les visites. Els promotors volen posar en el circuit turístic de la ciutat aquest edifici de Puig i Cadafalch.

He llegit diverses coses sobre aquest vell immoble de la Diagonal; algunes proven de fer una restauració de la seva història i solen incloure un inventari de tots els elements simbòlics, fonamentalment de la façana, tot donant una interpretació de cadascun d’ells. Altres pertanyen al que podríem anomenar raons tècniques; aquestes semblen interessades a explicar innovacions constructives, com ara que la planta baixa estigui construïda a base de columnes i pilars, cosa que per altra banda sembla justificar que s’hagin enderrocat murs de la planta baixa per deixar-la diàfana.

La Casa de les Punxes, ‘castigada’, no figura a la guia del CoAC elaborada el 2007

Aquest edifici és contradictori i estrany, en bona part per la seva figura d’aspecte medieval, i no crec que la manera de redimir-lo sigui tractant de demostrar les innovacions tècniques aplicades en la seva construcció, especialment en els elements de ferro. Per a qui pensa que la història avança en una sola direcció sense retrocessos, aquest edifici representa una anomalia, per la qual l’han castigat sempre; per exemple, no figura a la guia del CoAC elaborada el 2007, malgrat que és Monument Històric Nacional des del 1976. Aquest és un problema corrent, al qual m’he referit altres vegades en aquestes mateixes crítiques, perquè l’arquitectura moderna tendeix a desqualificar tot allò que no considera un progrés i és sovint sectària amb el que no coincideix amb els seus postulats.

És un edifici amb un interior estrany i vulgar, però duu un esplèndid vestit urbà

La Casa Terrades és, en realitat, tres cases, les quals són irreconeixibles si no fos per les tres entrades a les escales de cadascuna d’elles des de la Diagonal. L’edifici ocupa una illa sencera, a causa de la traça de la Diagonal sobre l’Eixample, que dóna lloc a una anòmala illa més petita que les regulars i que, per la seva grandària, no té pati interior d’illa. Dit d’una altra manera, la Casa de les Punxes és edifici i illa al mateix temps, una illa compacta formada per un edifici que no té davants ni darreres amb galeries. La forma exterior resulta un exemple molt interessant de com aconseguir formar una unitat sense regularitat. És un edifici unitari madur, sense els radicalismes propis de la uniformitat. La unitat li confereix la condició de ser únic en el seu context, sense amagar el fet d’estar format per diversos elements fins a semblar una reunió de cases diferents, coronades per torres cilíndriques o cossos de coberta a dues aigües amb pendents inusuals.

El més estrany, contradictori i interessant d’aquest edifici ho expressa la planta. En veure-la reconeixem les tres cases que la formen, cadascuna amb la seva escala, els patis de llums i l’estructura regular i ortogonal de murs de càrrega; és a dir, la genètica tradicional de les cases de l’Eixample barceloní. Però ens adonem de seguida de les seves imperfeccions i deformacions. Les tres cases semblen estar encintades per una franja relativament homogènia d’habitacions que segueixen una altra geometria, dictada pels carrers i els xamfrans que envolten l’edifici pels seus sis costats, dels que tan sols dos són vagament paral-lels. Aquesta franja de peces regulars utilitza sales rodones a les cantonades per canviar de direcció, i acoblar així la franja perimetral a la capritxosa forma d’hexàgon irregular. Són aquestes sales rodones les que formen la base de les torres coronades per les agulles que han inspirat el nom de l’edifici.

Aquesta franja, que equival a dir la façana de la Casa de les Punxes, està dictada per la ciutat més que no pas per l’edifici. Les tres cases, per si soles, podrien ser un més dels exemples a Barcelona de tres cases bessones, inserides entre mitgeres amb façanes al carrer i galeries a l’interior d’illa. Al carrer Mallorca, per exemple, n’hi ha una d’aquestes entre la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia. Però aquí és la ciutat la que sembla fer l’edifici, i és la descoordinació entre l’interior del conjunt i la corona perimetral de la façana l’element clarament perfectible. Té un interior anòmal i vulgar, però duu un esplèndid vestit urbà.