Perplexitat i frustració

“Estic decebuda, trista, frustrada i emprenyada”, deia una companya de feina sobre la situació actual del procés. Aquesta sensació la tinc jo, i moltes altres persones, des que els nacionalsobiranistes –tant polítics com ciutadania– van començar aquesta fugida col·lectiva cap a la frustració ja fa tres anys. Ho anomenen desconnexió i significa portar el país a un embassament polític i social del qual és molt difícil sortir impol·lut.

D'una banda tenim un Govern en funcions que continua prenent decisions importants, com la de licitar el servei de teràpies respiratòries a domicili, per a tot Catalunya, per un valor de 450 milions d'euros i 10 anys de durada. De l'altra, els casos de corrupció de membres de CDC, que augmenten en quantitat i qualitat mafiosa, fent d'aquest país una mena de meca del furt.

Mentrestant, aquest Govern, en funcions, continua amb la seva postura victimista. L'últim acte l'ha representat amb relació al control dels diners prestats pel Govern central al català. El seguiment, el control i les possibles sancions per incompliment de l'ús d'aquests fons estan regulats per la Llei Orgànica 2/2012 de 27 d'abril, d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, aprovada amb els vots de CiU.

El cinisme del Govern de Mas no té límits a l'hora de queixar-se d'una llei que els seus van promocionar, conjuntament amb tots els representants de la rància dreta del Congrés (PP, UPD, UPN i CiU) amb la finalitat de pagar primer el deute i, si en quedava alguna cosa, destinar-ho a polítiques socials. Cal destacar l'actitud prepotent de Montoro i el PP, que aporta un plus al drama representat pel Govern.

La veritat és que la Generalitat té un deute de 72.758 milions d'euros, 26.615 milions dels quals es van generar amb el Govern d'esquerres al llarg de set anys i 30.418 amb els (des)governs de Mas en només quatre anys i mig. És a dir, el deute del Govern tripartit es va incrementar en 317 milions d'euros mensuals i durant l'últim Govern de CiU en 724 milions d'euros i sense fer res. Pitjor és impossible.

Des de fa més de dos mesos, la llista guanyadora de Junts pel Sí negocia amb els anticapitalistes de la CUP per formar un govern de desconnexió en 18 mesos. Aquest procés de negociació ha aconseguit unes cotes de ridícul espectaculars: per tal de mantenir la presidència, Artur Mas és capaç de fer qualsevol proposta. La setmana passada, suposo que avançant-se al consumista Black Friday, va llançar una oferta de tres per u, sent Mas l'u i tres els paladins disposats a seguir l'aventura. La CUP decideix, en assemblea (tancada als periodistes), no donar suport a Mas. És que no pot ser de cap altra manera, és impossible que la CUP doni suport a cap membre de JxSí perquè en més o menys mesura tots han participat en els pressupostos més salvatges en contra dels treballadors i de l'Estat del benestar en els dos últims anys. N'hi ha prou amb un exemple: en aquest mateix diari, el responsable d'ERC, Oriol Junqueras, afirmava: “En temes socials estem a prop de la CUP i, en l'econòmic, de CDC”. Els uns i els altres estan sobrepassats.

Davant d'aquesta situació part de la ciutadania està perplexa, callada, a l'espera d'alguna cosa que se sap impossible i adopta una postura de resignació inútil i tòxica. Cada dia que passa la tensió social puja, la frustració avança i la conya nacional i internacional cap a Catalunya ressona en totes les cantonades. Cal posar fi a aquesta fabulació utòpica, a aquesta creació d'una història col·lectiva basada en la il·lusió i la fantasia, lluny de la realitat quotidiana.

Cal dir prou i tornar a la realitat. A veure: ha quedat demostrat que amb els vots obtinguts en les passades eleccions autonòmiques no és possible la ruta proposada pels nacionalsobiranistes. D'altra banda, la CUP i JxSí són incompatibles ideològicament i socialment. Així doncs, no pot haver-hi un acord, estable, que pugui durar més de dos dies. Davant d'aquesta situació no queda cap altra sortida que no sigui la convocatòria de noves eleccions al març, amb una proposta de mínims en la qüestió nacional: la celebració d'un referèndum legal i vinculant per decidir la relació de Catalunya amb Espanya. Aquesta proposta té el suport d'un 78,8% dels catalans en una enquesta publicada aquest cap de setmana. I jo afegeixo un desig: que les esquerres guanyin les eleccions del 20-D.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història.