Si mires molt

Fa uns mesos, un jugador argentí va viatjar amb el seu equip a disputar un partit amistós al nord de l'Argentina. Sembla que el que va veure no li va agradar gens. Va fer un comentari molt dur de caire social i es va organitzar un bon rebombori a les xarxes. Quan li van preguntar a què es devia la seva denúncia (de pobresa i desatenció extrema, entre la gent que va veure), va contestar amb una convicció aclaparadora: “És que sóc de mirar molt”. La resposta em va deixar pensant i vaig arribar a la conclusió que aquest jugador acabava d'inventar-se una teoria.

Sóc dels que pensen que les xifres estadístiques estan molt bé per fer-te una idea del que passa al món. Jo acostumo a fer-ne molt cas. Si una dada estadística em diu que d'aquí a una generació les dones entre 20 i 35 anys tindran el 30% de possibilitats de contreure un càncer de pulmó, jo m'ho crec a ulls clucs. I per què m'ho crec? Perquè jo, com aquell jugador, també sóc de mirar molt. Posaré un exemple: si t'asseus en un banc del teu barri, podràs comprovar gairebé exactament el que diuen les estadístiques sobre les dones fumadores.

Mirar al teu voltant dóna molt de si. Un altre exemple. Dilluns vaig mirar el debat entre Pedro Sánchez, Albert Rivera i Pablo Iglesias a EL PAÍS. I el que la meva mirada d'aquest esdeveniment mediaticopolític em va retornar és que el líder de Podem va ser molt superior als seus contrincants. Hi insisteixo, mirar dóna per a molt, més del que un es pot imaginar. Si vas amb metro i ets de mirar molt, podràs descobrir coses aparentment irrellevants, com per exemple, que cada vegada hi ha més gent que badalla sense tapar-se la boca. O que es neteja les ungles sense cap objecció davant de tothom. Si mantens la mirada en la gent que t'envolta, també podràs observar que cada vegada hi ha més nens petits que ploren a plena veu al mig del carrer perquè els seus pares no els compren el que ells consideren que han de comprar-los.

Semblen coses trivials, fins i tot inversemblants perquè al cap i a la fi no deixa de ser la teva paraula (o, més ben dit, la teva mirada) contra les de resta. Però comencen a adquirir importància quan es converteixen en matèria estadística. Quan es passa dels símptomes a la malaltia. Un dia obres el diari i un reportatge t'ensenya que els alemanys llegeixen molt. Et quedes amb aquesta dada, però si t'acostes a una platja del nostre litoral a l'estiu resulta que corrobores amb la mirada aquesta dada observant com una immensa majoria de turistes alemanys llegeixen (el que sigui) infinitament més que qualsevol espanyol a la mateixa platja.

Camino pels carrers de Barcelona i miro aquests pares, allunyats dels seus nadons

Perdoni el lector aquesta extensa introducció al que vull comentar avui. Com que també sóc de mirar molt, últimament he observat una cosa que comença a inquietar-me en gran manera. Em refereixo a les mares i els pares que porten els fills en cotxets i no els dirigeixen la paraula. I per què passa això? Perquè aquests pares estan molt ocupats consultant els mòbils. Encara no és una epidèmia però va camí de ser-ho.

Hi ha un web a Internet que es diu alguna cosa així com Les primeres paraules. Aquesta pàgina t'instrueix sobre com de crucial són per a un nounat les paraules. Les paraules que sent al seu voltant i, sobretot, les que els dirigeixen els seus progenitors. Mitjançant aquests paraules els nadons comencen a desxifrar el món, comencen a impregnar-se de l'amor dels pares. Gràcies a aquestes paraules que escolten amb tanta atenció i amb tantes ganes de respondre-les, aquests nadons entren al món. Entren a la vida.

Camino pels carrers de Barcelona i miro aquests pares, allunyats dels seus fills. Muts, no fos cas que es perdin alguna cosa transcendent dels seus mòbils. També els veig allunyats dels fills quan els van a recollir a l'escola. No els pregunten com els ha anat el dia. Estan molt ocupats en el que veuen o llegeixen als mòbils d'alt standing. Un dia, no fa gaire, em vaig atrevir a comentar-los la qüestió a uns pares que manipulaven com possessos els seus aparells. Em van dir que em fiqués en els meus assumptes. Els vaig fer cas i vaig continuar mirant. No em van fer llàstima, però el nadó que portaven me'n va fer molta. Vaig pensar en el seu futur. I li desitjo el millor.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.