‘Nosaltres’, ‘ells’

La distinció entre nosaltres i ells produeix almenys tres efectes negatius concatenats. Primer, sobre l'estructura mateixa del llenguatge, nosaltres i ells permeten conjugar de manera diferent i aplicar verbs i predicats diferents: nosaltres x i ells y. En altres paraules, permeten diferenciar. Segon, la diferenciació moltes vegades acaba sent avaluativa –nosaltres som millors– o de tracte –nosaltres mereixem x; ells, y. Per descomptat, x acostuma a ser una cosa positiva, i y una cosa negativa. I tercer, la demarcació entre una categoria i l'altra, és a dir, la distinció mateixa, sol ser arbitrària; almenys si del que es tracta, com ja he dit, és de justificar una diferència de tracte o avaluativa. L'arbitrarietat en alguns casos és tan òbvia que la distinció només pot perviure si està reforçada per estereotips, prejudicis i creences irracionals.

Nosaltres, els genuïns creients en Al·là, som els únics que comprenem la veritat, i observem escrupolosament els mandats del Déu Verdader. Ells, els infidels occidentals, viuen en una orgia permanent de degeneració i ballen al compàs d'una música diabòlica, multiplicant el mal a la Terra. Suposen una amenaça per a les nostres dones i els nostres fills. Hem d'estendre l'Estat Islàmic i colpejar l'imperi del mal. Que es podreixin a les seves ciutats maleïdes sota el so dels nostres kalàixnikovs.

Nosaltres, els nord-americans, mereixem la riquesa que hem construït gràcies al nostre talent i el nostre treball. Ells, els mexicans, són ganduls, violents i corruptes. I ara ens volen envair, i amenaçar el nostre estil de vida i la nostra cultura. Construïm un gran mur que impedeixi que arribin, i que es podreixin al seu país.

Nosaltres, els bons ciutadans de pau i ordre, vivim en perill constant per culpa d'ells, els criminals, que no poden abandonar l'espiral de violència i delinqüència en què es troben. Amenacen la nostra seguretat, la nostra llibertat i l'ordre establert. Així que mereixen mà dura, penes més llargues, fins i tot cadena perpètua o la pena de mort. Que es podreixin a la presó o al cadafal.

Així comencen les pitjors injustícies que s’han comès al llarg de la història

Nosaltres, els catalans, som més rics perquè som gent més seriosa, ordenada, treballadora i honesta. Ells, els espanyols, s'han aprofitat de nosaltres durant segles, no han estat capaços de desenvolupar-se econòmicament, però han viscut sempre a les nostres expenses. Ja estem cansats de mantenir-los: hem d'independitzar-nos. Que es podreixin en el que quedi d'Espanya.

Nosaltres, els europeus, vivim en democràcia, pau i llibertat. Però ells, els sirians, són incapaços de resoldre els seus problemes per si sols. Han caigut presos de fanatismes, supersticions i la seva falta de valors democràtics. Impedim-los creuar el mar Mediterrani, i si no ho aconseguim, posem-los tants obstacles com puguem perquè no es moguin per Europa amb llibertat. Que els seus cadàvers es podreixin al mar.

Nosaltres, els homes, som forts, llestos i dominants. Elles, les dones, són ximples, fràgils i irrellevants. Podem usar-les al nostre gust, i després torturar-les cruelment i assassinar-les. Que els seus milers de cadàvers es podreixin a les cunetes i els abocadors de Ciudad Juárez.

No pretenc sostenir que no hi hagi diferències entre éssers humans. Cada ésser humà és únic i irrepetible. Així que, entre nosaltres, tot són diferències. Però tan aviat com comencem a formar grups, distingint entre nosaltres i ells, i dotem aquests grups de trets identitaris, estem sembrant la llavor de l'odi. Així comencen les pitjors injustícies que s'han comès al llarg de la història. Per citar només les més recents: els turcs i els armenis, els nazis i els jueus, els khmers vermells i els enemics interns, els comunistes i els burgesos, els hutus i els tutsis, els serbis i els bosnians, els homes i les dones a Ciudad Juárez.

No conec cap cas en el qual nosaltres (els bons, esclar) estimem els ells (els altres, els no tan bons) com si fossin nosaltres mateixos. I si algun dia passés, deixaríem de dir-los ells i els anomenaríem nosaltres, i potser deixaríem d'una vegada de conjugar diferent, i passaríem a parlar de tots. Perquè al final, moltes vegades, es tracta d'una guerra de paraules, com deien els Pink Floyd.

José Luis Martí, professor de Dret i Filosofia Política de la Universitat Pompeu Fabra.