Les finances i el RIP de Convergència

CDC. El 21 de novembre, Artur Mas va anunciar l’enterrament de Convergència, 41 anys després de l'assemblea fundacional. Vol un "un nou partit" que reuneixi les fortaleses de la formació que ha governat Catalunya durant 28 anys "i deixi de banda el que ja no serveix". I a les eleccions del 20-D es presentarà amb el nom de Democràcia i Llibertat. Aquesta refundació va ser explicada per Mònica Terribas amb una metàfora inèdita: és com una capsa amb cuquets de seda d’on ha de sortir una papallona. I es pregunta per què s’ha d’enterrar ara CDC. Un nou gest cap a la CUP? No deixar rastre del pujolisme? “De moment, els cucs mengen morera”. Per Toni Aira (El Món, 23 de novembre), el partit té un problema de credibilitat “que no el resoldrà Convergència amb la seva actual pell. Ha de mutar i recuperar així frescor i una agilitat que no té amb la mà de motxilles que ara carrega”. Segons l’articulista, “hi ha un segment de votants encara majoritari que no s'identifica ja del tot amb unes sigles, CDC, però sí amb un imaginari i amb una manera de fer i de concebre la política i el país [...] I aquesta gent està esperant poder votar en clau constructiva, il·lusionada, amb moral de victòria, no a la contra, amb la pinça al nas, per pena o apostant pel mal menor”.

Ignacio Varela (El Nacional, 24 de novembre) parla de Democràcia i Llibertat. “Algú ha tingut la peregrina idea d’oficialitzar la liquidació de Convergència com a partit i inventar-se una marca blanca per presentar-se a aquestes eleccions, en una operació que fa pudor de camuflatge vergonyant. No hi ha major reconeixement d’un fracàs que canviar-te el nom en la vigília de l’examen perquè es noti menys qui ets”. Vicent Partal (Vilaweb, 24 de novembre) creu que “la jugada que intenta CDC és arriscada, i més encara si la fan com la faran sota pressió i en tan poc temps. Però l’alternativa de romandre on eren els condemnava a l’ostracisme a poc a poc, especialment si Artur Mas acabava apartant-se de l’escena política, com anuncia que farà a les pròximes eleccions. El temps ens dirà si l’encerten o si només és una fugida endavant per evitar un final poc honrós d’un partit que ho ha estat gairebé tot al Principat de Catalunya. De moment, el risc sembla valer la pena i la jugada promet sensacions fortes i moviments inesperats”.

Convergència ha de mutar i recuperar així frescor i una agilitat que no té amb la mà de motxilles que ara carrega (Toni Aira)

A El Plural, el diputat socialista Pablo Martin escriu que “CDC no ha fet un profund acte de contrició voluntari i espontani [...] Han estat les circumstàncies les que l’han obligat a refundar-se […] Que sigui Artur Mas qui d’alguna manera segueixi pilotant aquest hipotètic renaixement posa de manifest la seva inanitat”. Per Martin, en política no hi ha res de més vell que voler semblar nou. Pablo Planas (Libertad Digital, 23 novembre), veient els moviments de CDC de cara al 20-D, considera que Francesc Homs, un “cataliban”, és un candidat calamitós i veu un partit arrossegant-se per aconseguir un parell de vots de la CUP. “Els cobradors del 3% s’han tornat anticapitalistes, antisistema i antieuro [...] I ara canvien de nom. Diuen que deixaran una oficina d’atenció al client a allò que era Convergència”.

A El Mundo (23 de novembre), una nota sense firma qualifica la refundació com una fugida cap endavant. “Està per veure si amb un canvi de marca aconsegueixen sobreviure”. L’editorial de l’Abc (24 de novembre) ho considera el suïcidi de CDC. Convergència, escriu, no és ni l’ombra del que va ser, un partit pragmàtic capaç de condicionar la governabilitat d’Espanya. Avui, afirma, és “una formació lliurada a la radicalitat extrema en mans de republicans i anarquistes antisistema”. Això i la dependència d’ERC estan penalitzant el partit de manera inexorable. Al mateix diari i dia, Ignacio Camacho qualifica la maniobra de la refundació com un camuflatge. “Una identitat falsa per a pròfugs polítics de la corrupció”. Es tracta de “migrar a altres sigles per escapar-se de la radioactivitat moral que escampa l’avariat reactor pujolista”. També aquest dia i al mateix diari, Salvador Sostres replica les paraules de Mas sobre la necessitat d’un partit nou en un nou país. “De moment, qui s’ha trencat és CiU, no Espanya”. Mas, afegeix l'articulista, necessita un partit nou perquè el seu ha mort socarrimat per la corrupció, lluny de la centralitat i sense capacitat de pacte. “Qui ha fallat no és CiU, és Mas, amb un càlcul erroni de forces. Convergència s’ha mogut més que Catalunya” i ara està sent fagocitada per l’esquerra independentista i l’extrema esquerra antisistema.

Una identitat falsa per a pròfugs polítics de la corrupció (Ignacio Camacho)

Enmig d'aquest panorama, Anna Gabriel, Benet Salellas i David Fernàndez (CUP) publicaven diumenge un article a El Periódico a propòsit de la negociació per la investidura on subratllaven el pes del passat: “Perviu un pujolisme sense Pujol? Masa sovint en fa tota la pinta”. I advertien: "Si les coses han de canviar, aquí estem dempeus. Si han de continuar igual, ja ens toparem de nou. Si hem de votar futur, hi serem. Per votar passat, nosaltres, senzillament, no servim”.

Finançament. Les noves, i exclusives per a Catalunya, condicions imposades pel Govern espanyol per rebre els diners del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) van tenir dimarts la rèplica d’Artur Mas: “l’autonomia ja no existeix, el PP la vol liquidar”. Aquest dimecres més d’un diari publica editorials sobre la qüestió. La Vanguardia considera que Mas, volent portar el seu procés independentista al marge de la legalitat espanyola “no hauria de sorprendre’s davant de certes conductes”. “Dit això”, segueix, “creiem que el Govern espanyol no ha estat prudent a l’hora d'esgrimir un instrument econòmic, com és el FLA, en la baralla política”. Motius: perjudica tots els catalans; podent analitzar i sancionar un mal ús, “opta per un sistema de control preventiu” i aquesta nova ofensiva minvarà els suports al Govern espanyol des de Catalunya. L’Ara afirma que la mesura suposa, “per la via dels fets consumats, la pràctica supressió de l’autogovern català, que a partir d’ara haurà de retre comptes, factura a factura”. Ho considera una agressió “tan severa com poc democràtica” i “un tracte humiliant”. Per l’editorial, “l’únic camí obert a la societat catalana és el de continuar ampliant la base social del sobiranisme a les urnes”. El Punt Avui titula el seu editorial amb una frase semblant a la de Mas: “L’autonomia catalana s’ha acabat”. El diari considera que Catalunya “ha viscut durant trenta-cinc anys immersa en una ficció d’autogovern”. I acaba: “L’Estat espanyol està donant proves fefaents que en el seu procés d’anihilació de Catalunya arribarà fins allà on algú amb prou força l’aturi”.

L’autonomia catalana s’ha acabat (El Punt Avui)

El Mundo (22 de novembre), en canvi, considera que el control sobre els comptes de la Generalitat és necessari davant de la temptació dels governants catalans de fer servir les ajudes estatals per als seus fins secessionistes. L’editorial recorda que el deute català, quan va acabar el mandat de Pasqual Maragall era de 15.000 milions. “Quan Mas va arribar al poder era de 30.000 milions. Però en aquests cinc anys s’ha més que duplicat i avui frega els 67.000 milions”. Això fa que la Generalitat no tingui credibilitat financera com demostra el fet que Fitch col·loca el deute de la Generalitat al nivell de bons porqueria.

També els articulistes hi han dit la seva. Salvador Cardús (La Vanguardia, 25 de novembre) veu com “abans que els sobiranistes hagin materialitzat cap de les passes amb què havien de poder encarar amb garanties [...] una secessió legitimada [...], l’Estat espanyol s’ha avançat liquidant ell mateix el pacte autonòmic”. Pilar Rahola, al mateix diari i dia, defineix la situació del Govern català com el “d’una diputació intervinguda” i un Estat intentant esclafar “una nació revoltada”. L’articulista també ho aprofita per lamentar la mediocritat estratègica dels sobiranistes discutint la investidura. El diputat del PP Enric Millo (Abc, 24 de novembre) fa servir una expressió de Xavier García Albiol (“S’ha acabat la broma”) per defensar que amb aquesta mesura ja no es podrà desviar ni un sol euro per finançar accions il·legals. El Govern espanyol, explica, pagarà directament als proveïdors catalans. “El Govern d’Espanya és també govern a Catalunya”. Aquest diari, dilluns, va publicar un editorial titulat “Fuga d’empreses de Catalunya a Madrid”, en què assegurava que la inestabilitat política catalana generada pel nacionalisme, i l’elevada pressió tributària provoquen la fuga d’empreses i inversors. Tot el contrari del que passa a Madrid, que concentra més del 60% de la inversió estrangera que ha rebut Espanya durant la crisi. Quatre vegades més que Catalunya.

El control sobre els comptes de la Generalitat és necessari (El Mundo)

Francesc-Marc Àlvaro (La Vanguardia, 23 de novembre) veu una Moncloa que “castiga el conjunt de la societat catalana perquè vol el cap de Mas” i Sebastià Alzamora (Ara, 23 de novembre) està a l’espera de saber exactament en què ha gastat els diners públics el PP a indrets com el País Valencià, les Balears o Madrid. “Per curiositat”.

Màrius Carol (La Vanguardia, 25 de novembre), després de criticar la mesura del Govern de Rajoy i contemplar la reacció de Mas, veu els catalans víctimes d’aquest diàleg de sords. I conclou: “Catalunya solament sortirà del seu laberint si Mas i Rajoy entenen que l’actual situació perjudica a tots. L’esperança del 20-D és que la realitat giri com el cub [de Rubik] per encaixar el trencaclosques”.

“Ocho apellidos catalanes” i futbol. L’estrena del film de Emilio Martínez Lázaro i la victòria del Barça a Madrid (0-4) també han motivat reflexions polítiques. A La Razón (22 novembre), Josep Ramon Bosch recorda cognoms catalans que han tingut un paper a la història de Sevilla. Narcís Bonaplata, vivint a la capital andalusa (1839) fugint de l’assalt obrer a la seva fàbrica catalana, va ser un dels impulsors de la Feria de Abril i constructor del pont de Triana. Eduard Pagès fundà l’any 1932 l’empresa que gestiona la plaça de La Maestranza i el primer president del Sevilla F.C. va ser el seu fundador, Josep Maria Trepat. I els recorda per explicar que hi ha més coses que uneixen als espanyols que les que els separen. “Perquè Sevilla també és catalana”. Ángel Abad (Abc, 24 novembre), per la seva banda, recorda més de vuit cognoms de catalans que “han escrit la Historia del Toreo”: Aixelà, Torner, Tovar, Bernadó, Patón, Porcel, Bonafont...

Després del 0-4 al Bernabéu, Enric Hernàndez (El Periódico, 22 novembre) recordant les vegades que el públic madrileny ha aplaudit jugadors del Barça (des de Ronaldinho a Iniesta) veu com el bon futbol s’imposa a l’odi. “Potser no tot està perdut”. Isabel-Clara Simó (Puntavui, 24 novembre) contempla que mentre el vot democràtic de la gent catalana ha de ser castigat, venerar Franco, legalitzar agrupacions feixistes o intervenir la Generalitat deu ser plenament constitucional perquè ni l’Estat ha fet cap denúncia ni el tribunal ha posat el crit al cel. I comença l’article preguntant-se “El 0-4 és anticonstitucional?”. De fet, a Whatsapp ha corregut un missatge bromista que anuncia: El PP portarà el 0-4 al Constitucional.