El ‘selficentrisme’

Per més absorbent que sigui l'actualitat, comprendre el que passa de debò exigeix apartar la mirada de l'escenari públic per enfocar-ne també el trasceni, perquè és entre els bastidors del gran teatre social on es forgen els processos i derives que tant la mirada mediàtica dominant com la de cada ciutadà tendeixen a ignorar. La propensió a confondre la realitat amb les seves aparences és tan vella com la humanitat, tal com ensenya una nodrida tradició de filòsofs i poetes —avui pràcticament expulsats d'universitats, escoles i instituts— que inclou uns tals Plató i Cervantes, Shakespeare i Calderón, Kant i Flaubert, Machado i Nietzsche. Aquest últim va proclamar que l'ésser humà viu submergit en somnis i fantasies, embriagat per una pulsió il·lusa que ni tan sols sospita, però li van faltar unes quantes dècades per comprovar fins a quin punt la irrupció del cinema, la ràdio i la televisió es disposava a alimentar-la.

Un segle després, a cavall de la indústria cultural i de l'omnipresent ciberentorn, aquesta sempiterna tendència s'encarna en l'espectacle que no s'acaba, denunciat fa mig segle per Guy Débord com a motor de l'alienació postmoderna; i també en els processos d'estetització que l'hiperconsum —via moda, disseny, esport o nouvelle cuisine— i els nous cultes promouen. Enteses fa un segle com a aglomeracions d'individus propenses al gregarisme, la irracionalitat i la fanatització, les masses sobre les quals van reflexionar Le Bon, Ortega o Freud es produeixen en l'actualitat, així mateix, de maneres noves i gens subtils, que sovint exclouen la copresència física i inclouen la dispersió i fins i tot l'aïllament. Penseu els lectors en el risc de massificació que comporta l'abús compulsiu de les xarxes socials i de l'streaming audiovisual —amb usos saludables, esclar—, quan incomptables persones recloses als seus domicilis, al transport o al carrer entaulen fugaços, epidèrmics contactes, simulacres de comunicació que resulten tan alienants i aïllants com els que les multituds presencials fomenten.

I penseu, també, en la inclinació que tant els individus com els col·lectius mostren a embaladir-se amb les autoimatges que la tecnologia digital produeix i multiplica ad libitum. Convertit en un dels recursos més gastats del narcisisme postmodern —aquesta estupefaent compulsió a exhibir a tota hora el rostre, immillorable màscara encobridora—, el selfie troba el seu correlat col·lectiu en l'exhibició que les multituds fan de si mateixes a través de les xarxes socials i dels mitjans de persuasió que n'afavoreixen i en sancionen l'existència. 

Això no vol dir, per descomptat, que tota aglomeració hagi de ser considerada una massa adotzenada. Però sí que, amb més freqüència del que acostuma a admetre's, la cultura de l'espectacle dominant encoratja la formació de gentades gregàries que, lluny de comportar-se com a multituds crítiques i articulades, fan del recurs al selfie un hàbit d'exhibició extàtica davant la pròpia tribu i d'intimidació enfront de les adversàries.

Per si això no fos poc, la pràctica simultaneïtat entre la producció i la recepció de missatges que la xarxa fa possible ha fet un nou pas decisiu en la manera en què tant les multituds gregàries com les multituds articulades es construeixen a si mateixes i compareixen davant la mirada pròpia i l'aliena. Els qui avui es concentren o manifesten disposen d'un arsenal de dispositius amb els quals prenen, produeixen, distribueixen i reben, de forma virtualment instantània, una plètora d'imatges icòniques proclius a suscitar un autoembadaliment semblant al que en el pla personal produeix el selfie, entre altres efectes.

I capaços de prestar ales renovades, a més, a aquest crucial fenomen del nostre temps que Elisabeth Noelle-Neumann va anomenar “espiral del silenci”. D'una banda, una “espiral d'adhesió” per mor de la qual nous subjectes aspiren a incorporar-se al creixent remolí de consens, l'ascendent del qual creix i creix fins a esdevenir majoritària o fins i tot hegemònica. I, de l'altra, a manera d'indispensable contrapart, una molt menys reconeguda “espiral del silenci”, en virtut de la qual un nombre considerable de ciutadans tendeixen a silenciar els seus propis sentiments i parers, en la mesura en què els perceben com a minoritaris o marginals.

Hi tindrà alguna cosa a veure el que s'ha dit abans, per ventura, amb l'espiral de trivialitat i esperpent que aquí i ara ens afligeix?

Albert Chillón és professor de la UAB i escriptor.