Canvi climàtic: 12 claus de la cimera de París

Els representants de 195 països, la majoria dels Estats del món, es reuneixen en la cimera del Clima de París entre el 30 de novembre i l'11 de desembre. En aquesta trobada es tractarà de tancar el primer acord global per intentar frenar el canvi climàtic.

Què és el canvi climàtic?

Els anomenats gasos d'efecte hivernacle, principalment el diòxid de carboni (CO₂), s'acumulen a l'atmosfera i impedeixen que les radiacions infraroges que emet el planeta en escalfar-se surtin a l'espai. Això fa que la temperatura del planeta pugi. Aquests gasos sempre han estat presents a l'atmosfera. El problema, segons el consens científic (gairebé absolut), és que les activitats humanes han contribuït a trencar l'equilibri existent. La indústria, el transport i els usos dels sòls han augmentat la concentració d'aquests gasos. Segons l'Organització Meteorològica Mundial (OMM), la concentració de CO₂ a l'atmosfera va arribar el 2014 a les 397,7 parts per milió (ppm). Abans de la Revolució Industrial era de 278 ppm.    

Quines conseqüències té el canvi climàtic?

Els científics del grup IPCC de l'ONU assenyalaven que si l'ésser humà continua amb el ritme d'emissió de gasos sense prendre mesures de mitigació la temperatura mitjana global pujarà entre 3,7 i 4,8 graus el 2100 respecte al nivell preindustrial. A més de l'augment de la temperatura i del nivell del mar, els científics sostenen que també afectarà els fenòmens climàtics extrems, com inundacions, sequeres i ciclons. L'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica dels EUA ha analitzat 28 fenòmens extrems registrats al planeta el 2014. I conclou que en 14 casos el canvi global ha fet que siguin més probables o més forts.

Es pot revertir?

Els científics de l'IPCC adverteixen que ja existeix un canvi climàtic compromès a causa dels gasos d'efecte hivernacle que l'home ha emès, sobretot, des de la dècada dels setanta del segle passat. Això fa que no es pugui impedir que la temperatura mitjana global augmenti. L'opció que donen és limitar aquest increment a dos graus el 2100 respecte als nivells preindustrials, per evitar així grans desastres naturals.   

Què és la COP21 de París?

La vint-i-unena Conferència de las Parts (COP21) és la cimera en la qual s'asseuen els 195 països signataris de la Convenció Marc de las Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC). En aquest tractat internacional, que data de 1992, es reconeixia la importància de l'escalfament global. Però aquell text s'havia de desenvolupar amb mesures concretes. 

Què és el Protocol de Kyoto?

El Protocol de Kyoto, de 1997, fixa els objectius concrets de reducció de gasos que han d'emprendre els països desenvolupats. Però, finalment, només va vincular 37 Estats, dels quals 28 pertanyen a la Unió Europea, i que representen el 12% de les emissions globals. En van quedar fora les principals potències emissores: la Xina, perquè no estava dins del grup de països desenvolupats, i els EUA, que no van ratificar el protocol. Kyoto va entrar en vigor el 2005 i, després de deu anys d'aplicació, ha aconseguit una reducció del 22% de les emissions en els 37 països signataris, molt per sobre del 5% fixat com a objectiu. Però, com que no hi són les principals potències, les emissions globals han continuat creixent. Entre el 2000 i el 2010, per exemple, es van incrementar un 24%.  

Què es discuteix a París?

Un protocol que substitueixi el de Kyoto i que es començaria a aplicar a partir del 2020. En aquest cas, la intenció és que els 195 signants duguin a terme polítiques de mitigació, és a dir, reduccions d'emissions. A més, s'espera que es fixi com a objectiu que, a final de segle, la temperatura global no superi els dos graus, tot i que els Estats més exposats (com els illencs) volen abaixar aquest objectiu a 1,5 graus.

Quina fórmula s'ha triat?

El tractat no imposarà objectius individuals de reducció de CO₂. Per intentar no repetir Kyoto, amb un abast molt limitat, s'ha optat per una altra fórmula: que cada país voluntàriament presenti compromisos de reducció d'emissions, tant els desenvolupats com els que no ho són. Quan falten uns dies per a l'inici de la cimera, més de 170 ho han fet. Entre aquests figuren totes les principals potències econòmiques del món. 

Són suficients els esforços presentats?

No. Segons les estimacions fetes per l'ONU, en extrapolar els compromisos voluntaris (en els quals els Estats fixen objectius per al 2025 i 2030) el resultat és que la temperatura a final de segle pujarà com a mínim 2,7 graus, tot i que altres organitzacions i institucions parlen de fins a quatre graus. De fet, la previsió és que fins al 2030 les emissions continuïn creixent, tot i que a un ritme inferior que en les últimes dècades. Algunes potències, com la UE i la Xina, proposen com a solució davant aquesta bretxa que aquests compromisos individuals es vagin revisant a l'alça cada cinc anys i anar apropant-se a l'objectiu dels dos graus.

Serà vinculant el protocol de París?

Aquest pot ser un dels punts més complicats en la cimera de París. La UE aposta per un protocol amb apartats vinculants. Per exemple, que ho siguin els compromisos de reducció d'emissions que cada país ha presentat voluntàriament. No obstant això, l'Administració de Barack Obama podria tenir problemes, com ja va passar amb Kyoto, perquè el Congrés i el Senat ratifiquin un protocol legalment vinculant. La UE ja ha renunciat al fet que s'incloguin sancions, en considerar-ho un element que pot dissuadir alguns països a l'hora de signar l'acord.

Què és l'adaptació?

A més de mitigació, a la cimera també es discuteixen polítiques d'adaptació, és a dir, mesures perquè els països més vulnerables es puguin preparar per al canvi climàtic. Per a això, està prevista la creació de l'anomenat Fons Verd per al Clima, que a partir del 2020 disposi de 100.000 milions de dòlars anuals. Qui ha d'aportar? Aquesta pot ser una altra de les dificultats a París. En teoria, només els països considerats desenvolupats. Però quedarien fora d'aquesta categoria potències com la Xina.

Hi haurà acord?

És complicat aventurar-se. El 2009, amb la cimera de Copenhaguen, es van aixecar expectatives semblants a les de París i es va fracassar. En aquesta ocasió, al marge que els senyals del canvi climàtic s'han accentuat, sembla que hi ha més implicació de les principals potències, del G20 en general i de Xina, els EUA i Alemanya en particular. Els líders d'aquests tres països han situat el canvi climàtic en la seva agenda durant l'últim any. 

I si no hi ha acord?

Si no es tanca, o es tanca un pacte poc ambiciós, no significarà que la lluita contra el canvi climàtic s'aturi. Molts dels compromisos voluntaris de reducció d'emissions ja els té previstos cada país en la seva legislació nacional. Seria el cas, per exemple, de la UE, que s'ha fixat uns objectius concrets per al 2030 al marge de la cimera. Si no hi ha acord, potser, la més mal parada seria l'ONU i la idea que un problema global com el canvi climàtic pot tenir una resposta també global.