Gràcies

Ara que sembla que el nacionalisme ja ha assolit la màxima cota d’ignomínia possible —la declaració d’intencions de desobediència votada el passat dia 9 al Parlament—, és una bona oportunitat per agrair-l’hi que durant els cinc últims anys ens hagi permès conèixer de primera mà una sèrie de sensacions que només eren aprehensibles a través de la literatura, dels llibres d’història i del cinema. Més enllà de la trencadissa econòmica i institucional, de la desconfiança política que ha ocasionat, s’ha d’agrair que hàgim pogut veure com és l’art de l’agitació mediàtica, capaç d’estar un grapat d’anys educant sense revelar el propòsit de l’educació, de manera que s’anés complint la funció educativa sense que els receptors de tal educació s’adonessin que estaven sent educats en la meravella nacionalista: ja se sap que la millor propaganda és la invisible. Que hàgim presenciat com es recorre, des del mateix Govern, a mentides flagrants, a la distorsió de fets i a l’activació dels elements més irracionals de la mitologia d’una terra per enfrontar una part dels ciutadans contra la resta d’espanyols. I s’ha d’agrair, és clar, que hàgim assistit al culte a la personalitat d’Artur Mas, com una divinitat teatral que descendís del cel.

S’ha d’agrair que cada 11 de setembre se’ns hagi obsequiat amb l’espectacle de la massa regimentada i coreografiada rígidament i geomètricament pel poder —“y siguen, a pasos rítmicos, elásticos, cien mil mozos con ritos de banderas. Todo tiene un encanto silvestre y tribal”, escrivia Eugenio Montes a propòsit de l’estrena a Madrid d’El triomf de la voluntat—, anhelós d’exhibir-la com una victòria absoluta de la fe nacionalista per cohibir les reaccions de Madrid i impressionar els teleespectadors estrangers. S’ha d’agrair que l’ANC i Òmnium Cultural, que no són cap partit polític, s’organitzessin com una milícia voluntària —de seguretat nacional?— per anar de casa en casa i obtenir informació sobre què pensaven votar els ciutadans. I s’ha d’agrair que un dels principals arguments que fessin servir els intel·lectuals orgànics per rebatre les crítiques al nacionalisme fos que, sense pretendre-ho, es convertien en màquines de fabricar independentistes: era una bona astúcia per eliminar qualsevol possibilitat de debat. No és menor la gratitud que s’ha de tenir cap a Jordi Pujol, capaç de definir la immoralitat del seu règim mentre definia l’essència corrupta del franquisme.

S’ha de celebrar, en fi, que gràcies a l’augment del desvari nacionalista cada vegada hi hagi més gent que, després d’una apreciació profundament racional dels fets, i basant-se en detalls tècnics concrets, se senti molt satisfeta de ser espanyola i de tenir garantits els seus drets constitucionals.