El món s’acaba (segons el cinema i comentat pels filòsofs)

Hi ha una llei clàssica no escrita: en temps de crisi, el cinema es torna catastrofista, potser perquè no hi ha res com, posats a exorcitzar les pors, veure-les a l’engròs: pantalla gran i bon sofà.

La fi del món ha estat reflectida, o bé així de bèstia, amb l’aniquilació literal del planeta (la majoria dels casos gràcies a la potència autodestructora —física i mental— del mateix ésser humà) o bé en la mutació de l’hàbitat en una angoixant distopia, que des de fa ja uns anys ha portat els humans a deixar-los en mers zombis...

De tot això va el petit cicle de títol ben explícit, Pensar la fi: cinema apocalíptic i filosofia, que la Filmoteca de Catalunya programa fins al dia 28. La proposta, amb el suport de la Universitat de Barcelona i l’Institut Francès, en el marc de la segona edició del Barcelona pensa, és de les que no fallen: pel·lícula amb presentació-xerrada d’un pensador o assagista. En tos dos casos, menú consistent. Per exemple, avui mateix (18.30 h) es pot veure un dels grans clàssics del gènere ara tant de moda: Zombi. El retorn dels morts vivents (1978), de George A. Romero, comentat per un altre clàssic de la teoria zombiesca, Jorge Fernández Gonzalo, autor de l’estudi Filosofía zombi, finalista del premi Anagrama d’assaig 2012.

Però és que hi ha tot un Lars von Trier (Malencholia, dissabte i dimecres) i el pensador Roger Mas fent ticket. I un Sidney Lumet (Punt límit, amb Henry Fonda i Walter Matthau), amb la clàssica bomba atòmica descontrolada. Com en el famós ¿Teléfono rojo? Volamos a Moscú, de Kubrick, introduït pel comissari Arnau Horta. Ja ho saben: rient, rient, fins a l’hecatombe final.