El difícil encaix del crit i la sordesa

Hem parlat clar durant els últims cinc anys. Potser, per nosaltres, el problema és que no se'ns ha escoltat prou. Als empresaris se'ns ha interpel·lat reiteradament sobre el nostre posicionament davant de la creixent majoria sobiranista a Catalunya, i des de Foment del Treball, des del 2011, hem intervingut en aquest debat des de l'equilibri i la prudència, i sempre amb l'ànim de bastir ponts i promoure el diàleg.

“Diàleg, negociació i pacte” ha estat el vector que molts empresaris hem reivindicat com l'únic possible per resoldre un conflicte que avui ja és la més profunda crisi política i institucional que ha viscut Espanya des del 1981. El detonant és la sentència –la seva dolorosa deliberació i la seva impossible digestió– del Tribunal Constitucional de l'any 2010, que va retallar l'Estatut aprovat per les Corts i que ja havia estat confirmat per la ciutadania de Catalunya. De vegades un es pregunta quants avui es voldrien agafar a un Estatut que llavors van vilipendiar i invalidar per sempre.

Des de Foment del Treball vam ser immediatament conscients de la repercussió que tindria invalidar simbòlicament a ulls d'una part creixent de la ciutadania de Catalunya la seva llei principal d'autogovern. Una majoria de ciutadans de Catalunya van sentir que l'autogovern havia quedat desprotegit i, per extensió, van perdre la confiança en la Constitució i en institucions clau de l'Estat. Que es va assenyalar com a responsables de tot aquest desafortunat episodi els principals partits de Govern d'Espanya sembla clar a la vista del desenvolupament electoral que han anat tenint durant els últims anys a Catalunya. Hi ha algú que encara no ho vegi?

En un intent de recompondre confiances, vam defensar el Pacte Fiscal i, més tard, un Pacte Institucional que reconegués la identitat nacional de Catalunya amb el respecte, la protecció i la garantia de la llengua i la cultura i, en general, de les competències que defineixen la singularitat de Catalunya. Diàleg, negociació i pacte, i sempre dins del marc legal i el respecte a la Constitució. Per què costa tant transitar aquest camí?

Malgrat això, mentre es demanava la intervenció del món empresarial i fins i tot se li recriminava la seva poca determinació i el seu tímid posicionament, l'absència de la política –la del diàleg, la negociació i el pacte– ha estat clamorosa. Radicalització i aïllament d'arguments. El difícil encaix del crit i la sordesa. Es pot condescendir amb un error polític, però no es pot ser indulgent amb la seva magnificació per la via de l'obstinació. A saber: l'anomenada Tercera Via –espai de diàleg i acord– és minoritària al Parlament de Catalunya sorgit del 27-S. El mapa polític català dels últims 30 anys ha implosionat a càmera lenta en cinc anys i encara volem fer veure que ens agafa per sorpresa. D'aquella desafecció, aquest trencament.

Tenim un Parlament dividit i radicalitzat amb majoria independentista, amb dificultats extremes per formar govern i subjecte a la pressió política de l'extrema esquerra anticapitalista.

Mentrestant, el diàleg continua absent i es preveu pràcticament impossible entre les successives campanyes electorals. No volem ni pensar que la qüestió catalana, menystinguda en l'agenda política durant tant de temps, sigui ara el principal argument per guanyar (o perdre) unes eleccions.

Des de l'any 2010 s'han encadenat de manera extraordinària convocatòries electorals (municipals, autonòmiques, generals, europees) que, sens dubte, entre campanya i campanya, han deixat poc espai per fer política responsable. Tot això, en un context de profunda crisi econòmica a Europa, que ha afectat de manera més intensa els països del sud. Se sumen, a aquestes crisi econòmica i territorial, una crisi de model polític en què noves generacions potser ja s'han allunyat notablement del relat bipartidista dels últims trenta anys.

Amb la taxa d'atur disparada i amenaces de rescat i intervenció, des de l'any 2012 Espanya ha sabut desenvolupar la més efectiva i brillant agenda reformista d'Europa, i ha sanejat el sector financer. Avui l'economia es recupera i les empreses creen ocupació, si bé s'observa una certa desacceleració com a conseqüència, fonamentalment, de la crisi dels països emergents i de les matèries primeres. Així doncs, l'enrenou polític és una amenaça que els ciutadans, les famílies i les empreses no mereixem després d'una dècada de sacrificis i severa crisi econòmica.

Cal reconduir la convulsa situació política que viu el nostre país, obrint espais de diàleg per edificar-hi el consens. I, sens dubte, governar: el progrés i el benestar no s'alimenta de confrontació política. L'activitat econòmica i empresarial i el progrés de les persones necessita un escenari estable, segur i previsible per poder desenvolupar-se de la millor manera i complir amb la seva gran responsabilitat: generar riquesa que es transformi en benestar i crear ocupació. Que la campanya electoral del 20-D no sigui una oportunitat perduda per apropar emocionalment Espanya i Catalunya, i per consolidar la recuperació econòmica. Els empresaris del Foment, els empresaris de Catalunya, tornem a parlar clar perquè se'ns escolti.

Joaquim Gay de Montellà és president de la patronal Foment del Treball.