CUP-CDC, amb el somriure congelat

L’anomenada revolució del somriures s’entrebanca. El conseller Andreu Mas-Colell (Ara, 16 de novembre) escrivia que “associar-nos amb les posicions euroescèptiques i antieuro de la CUP ens fa mal” en el front internacional. I esmentava un editorial del Financial Times que dijous passat parlava de la “bogeria” del camí català cap a la independència. Mas-Colell considerava que les prioritats de la CUP erosionen el suport del procés de les classes mitjanes i parlava de les eleccions al març perquè els catalans decideixin el lideratge que volen per al procés. Francesc Homs, en una entrevista a la Cadena Ser, admetia que no hi ha majoria suficient per culminar el procés. “A Catalunya l'independentisme té una força molt important però no suficient per imposar unilateralment les seves posicions, ni tan feble per prescindir-ne sense ni tan sols parlar-ne", argumentava. I a TV3 enumerava una sèrie de línies vermelles per seguir negociant que Julià de Jòdar, diputat de la CUP (Ara, 18 de novembre) veu com “unes forques caudines sota les quals hauria de desfilar la CUP de genolls”. Jòdar considera que Convergència vol els cupaires “muts i a la gàbia” menjant el pinso del partit de Mas. “Si ens imposen les eleccions anticipades, la CUP sabrà explicar on som i per què hi som”.

Quant de temps anirem ballant al ball de la CUP? (Pilar Rahola)

Alguns mitjans titulen amb contundència. “Convergència canvia d’estratègia i aposta pel pacte amb l’Estat” (Eldiario.es) o “Comença la reculada” (e-Notícies). ERC, molt discreta aquests darrers temps, s’empipava. El número dos d’ERC al 20-D, Joan Tardà, ha demanat a Francesc Homs que es “deixi de punyetes” quan diu que l’independentisme no té prou majoria per culminar el procés.

I la baralla ha continuat, més crua, en altres plataformes. “CDC i la CUP topen a Twitter arran d’un piulet polèmic dels convergents” explica Vilaweb. Dilluns al vespre, una piulada des del compte oficial de CDC va acusar la CUP “d’alinear-se amb el PP, Ciutadans i el PSC”. La CUP va replicar amb altres piulades. Una advertia que el nivell del pressingCUP estava baixant perillosament. CDC va retirar la piulada i en va publicar una altra de més conciliadora: “El repte de la legislatura és passar de la gestió autonòmica a un Estat independent. Posem tots els elements sobre la taula perquè vagi bé”. A tot això s’hi sumen altres petits episodis, com que Súmate ha decidit no assistir a la manifestació convocada per l’ANC perquè interpreta que es pot veure com una pressió cap “a una força política”, en referència la CUP. Per altra banda, el Parlament de Catalunya ha inaugurat aquest dimarts una exposició en homenatge a Lluís Companys. “I, malgrat el simbolisme de l'exposició, només Junts pel Sí (JxSí) i el PSC han enviat representants a la conferència inaugural”. La CUP no hi era.

Pilar Rahola (8TV, 12 de novembre), que veu un Artur Mas humiliat, li pregunta a Josep Rull (CDC) “quant de temps anirem ballant al ball de la CUP? Hi ha gent que està decebuda”. La setmana passada, Àngels Barceló es preguntava a la SER si molts partidaris de la legítima opció independentista s’imaginaven un camí que vol saltar-se la legalitat, amb una majoria insuficient, on la investidura monopolitza el debat i els problemes de la gent s'aparquen. “No sé si s’ho imaginaven així, però així és molt trist”.

Què us pensàveu, que [la CUP] dirien amén sense cap contrapartida social? (Soledat Balaguer)

Més opinions. David González, al blog d’El nacional, veu una CUP abans revolucionària que independentista i escriu: “ Compte perquè els aprenents de bruixot, els que tornen a tenir pressa per passar pantalles –n’hi ha a totes les cases del sobiranisme– es poden endur més d’una sorpresa. Per ara, constato que els moviments de la CUP [...] ja han complert una altra expectativa estratègica: reactivar la desconfiança, no només entre les bases del sobiranisme, sinó en els entorns d’Artur Mas i Oriol Junqueras, és a dir, la columna vertebral de Junts pel Sí. La desconfiança és l’avantsala del pànic. I el pànic, com a resultat de la introducció d’una pertorbació en un sistema, un 'soroll', en terminologia informàtica, és la condició, segons els teòrics de Tiqqun, per produir un canvi de sistema”. Soledat Balaguer (El Punt Avui, 16 de novembre) entén la CUP. “Què us pensàveu, que dirien amén sense cap contrapartida social?”. La periodista troba raonable que la CUP sigui reticent a la investidura de Mas. “És d’esperar que ERC pressioni dins de Junts pel Sí perquè les condicions propícies per formar govern vagin força més enllà que un trio de vicepresidents”, i això per fer un país nou, que comenci a caminar sense cap sospita.

Enric González (El Mundo, 14 novembre) veu una CUP sotmesa a enormes pressions i que manté el seu programa revolucionari. “Emociona en aquest país trobar polítics honestos, per equivocats que estiguin”. Joan Tapia (El Periódico, 15 novembre) es pregunta on és l’error de Mas, personatge calculador, que ha deixat un president que era business friendly l’any 2010 en mans d’una força anticapitalista. “Potser en el fet de prometre un objectiu massa ambiciós: trencar Espanya i desafiar els Estats europeus”.

Serà difícil tornar a imaginar Mas com un pilot segur, ha improvisat la navegació i no ha sabut exactament on anava (Antoni Puigverd)

L’editorial de l’Ara (18 de novembre) considera que “tot sembla que empeny a un trencament”. Si això passa s’haurà fracassat en tres sentits: desaprofitant una possibilitat històrica, decebent les expectatives de dos milions de catalans (“ens hem cansat de demanar a Madrid respecte per la majoria independentista i ara són els partits propis els que no la respecten”) i s’haurà mostrat al món feblesa i divisió interna. I acaba dient que caldrà cosir la majoria que vol un nou Estat i la que reivindica el dret d’autodeterminació per forçar al diàleg el Govern espanyol que surti del 20-D. Sebastià Alzamora, al mateix diari, veu la disputa entre Mas-Colell i Julià de Jòdar “apassionant, si no fos que està resultant estèril”. “Mentre tinguem algunes de les millors ments pensants del país dedicades a defensar ultimàtums i xuleries [...] estarem perdent el temps de mala manera”.

Antoni Puigverd (La Vanguardia, 18 de novembre) defensa que el procés va créixer a partir d’un malestar català que segueix necessitant una resposta d’Espanya, però contenia un greu error de diagnòstic: el conflicte no té a veure només amb el repartiment de poder entre Catalunya i Espanya, també amb el repartiment del poder i les diferències culturals a l’interior de la societat catalana. “Es estrany que els dirigents de Convergència fessin veure que no ho sabien”. Passi el que passi, acaba, serà difícil tornar a imaginar Mas com un pilot segur, “ha improvisat la navegació i no ha sabut exactament on anava”.

Alfons Sauquet, catedràtic d’Esade, recorda a El Periódico (18 de novembre) que Vicens Vives ja va advertir sobre la falta de perspicàcia del català davant de l’Estat. L’autor considera que el debat comença a desplaçar-se de l’eix llibertat-opressió al de seguretat-anarquia. L’estratègia a Catalunya ha estat desafortunada, diu, i s’imagina uns quants anys de malenconia plens de retrets mutus. Llàtzer Moix (La Vanguardia, 15 de novembre), després de considerar que l’eix esquerra-dreta ha propiciat una dialèctica de progrés i que l’eix nacional pot haver donat alguna satisfacció a determinats col·lectius, escriu que “el desplaçament de la lluita política fins a un hipotètic tercer eix, el que enfronta els que respecten la llei amb els qui s’estimen més desobeir-la, difícilment donarà a aquests darrers una posició majoritària”.

Per Xavi Xirgo (El Punt Avui, 17 de novembre) que Homs i Mas-Colell declaressin oberta la veda contra la CUP, “què volen que els digui, ja m’està bé. Si això és el que pensen, que ho diguin”. “Que s’ho diguin tot i, tal com reclama l’ANC, que ho dedideixin abans del 27. O del 28 o del 29. Però aviat. Caixa o faixa. O acord o eleccions, però aviat, que a hores d’ara ja és prou lamentable tot plegat”. Rafael Jorba (La Vanguardia, 17 de novembre) creu que el procés ha adulterat la història, simplificat la democràcia, banalitzat la secessió i mutilat el catalanisme. Total: “es necessitaran dues legislatures en el pla polític i una generació en el terreny social per encaminar el problema”. Salvador Cardús (Ara, 17 de novembre) considera que la CUP vol imposar un model de país que no té un suport majoritària ni és viable. “S’imposa una confrontació directa i immediata amb l’Estat que no es pot guanyar”. “No haver-nos dit tota la veritat ha fet pensar que més que no pas la prudència el que calia premiar electoralment era la temeritat. Que nosaltres hi posàvem el somriure, i que els polítics ja ensenyarien les dents. Però la radicalitat i la força del sobiranisme ens l’ha donat, paradoxalment, la moderació”.

La millor metàfora marinera del moment consisteix a plegar veles, tot esperant el moment propici per tornar-les a desplegar (Àngel Castiñeira)

Àngel Castiñeira, al mateix diari, es pregunta quants independentistes deixarien de ser-ho en cas de desaparició política de Mas o desacord profund entre les forces sobiranistes. I amb una CUP que avui qüestiona el president i demà qüestionarà l’actuació del Govern “la millor metàfora marinera del moment consisteix a plegar veles, tot esperant el moment propici per tornar-les a desplegar”. I Vicens Villatoro teoritza que si les capes mitjanes són expulsades o marginades del procés, “adéu procés” (Ara, 17 de novembre).

La Vanguardia (16 de novembre) contempla a l’editorial una Catalunya paralitzada: “El predomini del procés [...] no dóna un balanç positiu”. I enumera errors com anticipar les catalanes a les eleccions generals, comptar escons i no vots per seguir amb el procés, voler-se situar al marge de la llei i fer concessions a la CUP “lesives per a la dignitat institucional”. Al mateix diari, Jaime Malet, president de la Cambra de Comerç dels EUA a Espanya, afirma que la independència no és possible i es pregunta si som a temps “de reclamar un esperit de convivència, sensatesa i pacte que ens ha caracteritzat tantes vegades en el passat?”. El Mundo (16 de novembre) entrevista al president del Cercle d'Empresaris, Javier Vega Seoane, que assegura que unes mil empreses han sortit de Catalunya l’any 2014 i fa servir aquesta afirmació per titular l’editorial: “Els catalans paguen un alt preu per la deriva separatista”.

Ernest Folch (El Periódico, 12 de novembre) mostra la seva perplexitat perquè en un procés que havia de ser impecable, la CUP, amb un candidat que està disposat a acceptar qualsevol cosa, renunciï paradoxalment a això simplement perquè no els agrada el candidat. Entre d’altres, cita la seva perplexitat perquè Oriol Junqueras es posi de perfil com si la disputa entre CUP i CDC no anés amb ell. Francesc-Marc Àlvaro també ha mostrat el seu desconcert amb una declaració feta abans de tenir president i Govern oblidant que la centralitat moderada és la que dóna gruix al nou sobiranisme. “Voldria veure-ho amb més alegria, però la realitat no em regala motius per a l'optimisme” (La Vanguardia, 12 de novembre). Jordi Amat (La Vanguardia, 15 de novembre) escriu que, a les eleccions generals, convindria que el catalanisme reformista trobés mecanismes per reconstruir-se i així, com a mínim, “els consellers podrien, al Parlament, aplaudir novament”.

I amb tot això, i molt més, a Onda Cero recorden la figura del català Sinibaldo de Mas (1809-1868), que tenia el mateix cognom que l’actual president en funcions, però defensava una unió ibèrica entre Espanya i Portugal per a la qual fins i tot va dibuixar una bandera.

Bisbes. El president de la Conferència Episcopal, Ricardo Blàzquez, va mostrar dissabte la seva preocupació per la “greu situació” creada pels qui, en contra de la llei, volen trencar la unitat d’Espanya. A principi de mes, es coneixia el nomenament de Juan José Omella (Cretes, 1946) com a nou arquebisbe de Barcelona. La Vanguardia (7 de novembre) li donava la benvinguda a l’editorial i assegurava que “Barcelona sencera, no només els creients, serà acollidora, sense prejudicis i, menys encara, sense inútils sectarismes polítics”. L’editorial de l’Ara (7 de novembre) afirmava que el nomenament d’Omella, “tot i no ser català”, no ha provocat el rebuig de l’Església catalana tant pel fet de ser catalanoparlant com pel seu accent social. L’editorial d'El Punt Avui era, en canvi, reticent i afirmava que “ha suposat una gran decepció”. En front dels qui subratllen que parla català, el diari considera que “ja només faltaria que el bisbe de Barcelona no conegués la nostra llengua” i retreu al Papa que ha obviat “el clam expressat des de fa molts anys” “en el sentit que es volen bisbes catalans”. Dies després, a l’Ara (14 de novembre), l’historiador Joaquim Montclús, escrivia que d’un senyor que ha nascut a Cretes (Matarranya) “no es pot dir que no sigui català”. “Si realment és un sant com afirmen les persones del seu poble [...] segur que acabarà involucrant-se en les qüestions catalanes”.

Per Albert Sáez (El Periódico, 7 de novembre), el nomenament deixa pocs arguments a l’oposició “Des del catalanisme no es pot negar que ha sigut sensible a la qüestió de la llengua [...] Des del progressisme, és indubtable que el nou prelat aprofundirà i valorarà la feina de Càrites i de tantes altres entitats catòliques que gaudeixen de respecte i prestigi del tercer sector”. El periodista considera que el Vaticà, a l’hora de nomenar-lo, ha valorat que la prioritat a Barcelona és la situació d’emergència social “Han mirat abans Colau que Mas”.