Una llengua sense audàcia

Hi ha èpoques que, faltades d’una fita clau, d’una data assenyalada, passen més inadvertides que d’altres, marcades per efemèrides propícies als fastos. És el que ocorre amb el període que situaríem, aproximadament, en ara fa cent anys, una etapa decisiva com poques en la història de la llengua catalana i de la qual hauríem d’aprendre algunes coses. Potser només els anys vuitanta del segle passat, amb la coincidència de mesures especialment afortunades (llei de normalització, campanya de la Norma, mitjans públics en català, etc.) s’hi podrien comparar.

Obrim la forquilla temporal. L’any 1911 es funda la Secció Filològica de l’IEC, amb l’encàrrec de bastir la normativa de la llengua. El 1912, Pompeu Fabra escriu la seva primera gramàtica, i el 1913 es promulguen les Normes ortogràfiques. L’any 1914 es funda la Mancomunitat, el primer president de la qual, Enric Prat de la Riba, esbossa un objectiu normalitzador ja en el discurs de presa de possessió: “Volem per a la nostra llengua plenitud d’imperi sobre la vida nostra”. El 1915 les diatribes contra el català del senador Antonio Royo propicien la primera gran campanya en favor de la llengua, que desemboca en la convocatòria pel CADCI de la Diada de la Llengua Catalana, l’1 de gener de 1916. Al mes de març d’aquell 1916, Prat de la Riba eleva a les Corts espanyoles la petició de fer oficial el català, amb un debat parlamentari protagonitzat per Cambó que, lògicament, es perdria. L’any 1917 Fabra presenta el seu Diccionari ortogràfic, amb les normes que resultarien definitives, i finalment, el 1918, es tanca la gramàtica que acabaria sent normativa i que, amb pocs retocs, és encara vigent avui dia. Són vuit anys d’una efervescència que posa les bases del que seria la llengua en el futur, tant en el vessant del reconeixement oficial i social de la llengua com en el purament codificador.

Les interferències en el sistema lingüístic fan pensar que potser algun dia ens quedarem sense llengua

Fa cent anys d’aquest autèntic sisme lingüístic, i la pregunta que ens hem de fer és si ara estem a l’altura. Els problemes que afecten la llengua catalana són substancialment diferents, però comencen a acumular-se sense que s’hi entrevegin certes llums, ni tampoc lideratges. L’ús social de la llengua presenta símptomes d’estancament, d’acord amb les Enquestes d’Usos Lingüístics dels anys 2008 i 2013. El català s’ha de batre en condicions desiguals amb el castellà com a llengua d’integració de la immigració. Les interferències en el sistema lingüístic ja fan pensar a alguns que potser algun dia ens quedarem sense llengua. El degoteig de sentències estan delmant un model escolar que fins ara suscitava grans acords. Fins i tot la sintonia política al voltant de la llengua s’està trencant, amb partits que ja fan manetes amb els partidaris del (mal anomenat) bilingüisme. I segurament em deixo coses.

No són tot males notícies, que consti, de tant en tant en aquests brous hem donat entrada a l’optimisme. Però no s’entreveu una política sobre la llengua que no vagi més enllà de l’adveniment de la independència, a bastament considerada com la solució a tots els problemes per al català però que actua com a cotilla de la més mínima ambició intel·lectual i política. La tinta vessada en les diferents hipòtesis sobre la consideració de la llengua amb l’estat propi és una arada motoritzada davant d’uns bous que no ja poden dir fava.

Cal posar mans a la feina, tant en el debat sobre la llengua com en l’acció política, gens audaç si la comparem amb el que passava fa cent anys. Potser l’última gran notícia al voltant del català és la conquesta del domini .cat, i parlem de l’any 2005. Massa temps per a una llengua que necessita constantment apinyar voluntats, renovar consensos i apuntalar atractius.