Ciutat intel·ligent, ciutat compartida

Creix l'interès per les ciutats com a espais d'innovació tecnològica i d'experimentació, en moments en què cal repensar els formats tradicionals d'activitat econòmica. El món és cada vegada més urbà. El 2030 dues terceres parts de la humanitat viuran en ciutats. Les megaurbs ja no creixen com abans, però ara augmenten de població les ciutats de mida gran i mitjana. En aquest context d'alta densitat i de forta presència simultània de problemes i oportunitats, les possibilitats d'implementar els avanços tecnològics són innegables. A més, el gran avantatge és que el que és local és el més global. Si penses en temes, per exemple, de seguretat urbana, de residus o de mobilitat, fàcilment el que apliquis o venguis en una ciutat ho pots acabar utilitzant en d'altres. S'obren moltes portes per repensar processos i estructures. Canvis que deixaran obsoletes certes empreses i activitats que no trobin el seu lloc en aquests nous escenaris, però que obren moltíssimes oportunitats per a d'altres.

El concepte de smart city ha estat, en aquest sentit, capaç de recollir i incorporar aquestes potencialitats i promeses. Suggereix canvi i superació del model fordista. Promet noves solucions a vells problemes de les ciutats, però alhora (com altres conceptes de moda) és prou ambigu per servir de coixí al que cadascú pretengui. El que va quedant clar és que en els últims anys, el lideratge i la inversió vénen de la banda de l'oferta, del costat de les grans corporacions que han apostat per sistemes avançats d'informació i tecnologies de la comunicació i que ara inverteixen en la Internet de les coses. Moltes ciutats han acollit amb entusiasme aquesta perspectiva, en entendre que aquest “solucionisme tecnològic” els permetia sortir o prometre sortir de situacions de bloqueig o enfrontar-se de manera aparentment innovadora a problemes enquistats. Aquesta setmana comença a Barcelona un nou i gran congrés sobre el tema. Un congrés que cada any augmenta el nombre d'empreses, experts i ciutats presents i interessades.

Ara com ara, el model de smart city s'ha consolidat en una imatge de lideratge tecnològic en la qual predomina una lògica que qualificaria de notablement jeràrquica, centralitzada, tecnocràtica i corporativa. Més centrada en resultats que no pas en processos. La perspectiva dominant apunta a una nova gestió urbana amb tres valors clau: més eficiència, més seguretat i més sostenibilitat. Això es concreta en programes que busquen reduir la despesa energètica, millorar la gestió de residus, afavorir la reducció de consum d'aigua, facilitar millores en la mobilitat urbana i ajudar que hi hagi més prevenció dels delictes a l'espai públic. Tot molt prometedor i alhora molt políticament neutral. Aparentment tots guanyen, ningú perd. La veritat és que no hi ha hagut, més enllà de la retòrica i d'experiències limitades, massa espai perquè els ciutadans expressin el que volen, com utilitzen o com poden utilitzar aquesta tecnologia de manera autònoma i transformadora, o com evitar els riscos sobre privadesa i llibertat que aquestes innovacions generen. I, en canvi, veus més crítiques apunten que de moment aquestes novetats augmenten el consumisme i la dependència de les institucions cap a les empreses proveïdores.

Però, hi ha alternativa? El que sembla aconsellable és buscar propostes i explorar nous camins des de lògiques de sistema obert, amb participació directa de la gent, buscant que la tecnologia serveixi per reforçar la democratització de la ciutat i dels mateixos recursos tecnològics. No es tracta de prescindir de l'entorn empresarial. Del que es tracta és d'apostar per propostes tecnològiques valentes, anant més enllà de les alternatives que no canvien les lògiques de fons dels temes que afirmen voler resoldre i que tampoc faciliten l'apropiació ciutadana d'aquestes noves oportunitats. Podem implicar la gent en els processos de disseny i creació, relacionant més bé necessitats i eines? És possible que la gran quantitat de dades i informació que la ciutat i les seves gents generen, puguin ser aprofitades per tots per millorar la vida del conjunt? Internet permet ciutats intel·ligents que sorgeixin de la intel·ligència compartida pels seus habitants. Ningú millor que ells per innovar i millorar. Ciutadans intel·ligents en una ciutat compartida. Democràtica.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB