Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Encara, l’enemic

El president ha infós crèdit, respectabilitat i seguretat a l'independentisme entre les classes mitjanes. Per això tants volen eliminar-lo

El passat 28 d'agost vaig publicar en aquesta mateixa pàgina un article titulat L'enemic és Mas. Transcorregudes onze setmanes densíssimes d'esdeveniments, crec que la tesi formulada en aquell text manté tota la seva validesa. Sí, Artur Mas es va camuflar en el lloc número quatre de la candidatura de Junts pel Sí. I, certament, aquesta coalició va obtenir una victòria per sota de les seves ambicions. I la ben programada cadència d'impactes mediàtics al voltant de la presumpta corrupció de CDC o dels Pujol ha tingut els seus efectes. I resulta clar —almenys, al meu parer— que la declaració parlamentària rupturista aprovada dilluns suposa forçar una màquina que no va sobrada de legitimitat democràtica per escometre una empresa d'aquesta magnitud...

Tot el que vostès vulguin. No obstant això, malgrat tants handicaps, i ensopegades, i debilitats, i fins i tot errors, l'enemic segueix sent Mas. La millor demostració d'això és que, durant els últims dos mesos i mig, el crescendo d'hostilitat i de desqualificacions de tots els defensors de l'statu quo ha seguit focalitzat en l'avui president en funcions. No en Raül Romeva, ni en Oriol Junqueras, ni tan sols en Carme Forcadell, encara que aquests últims dies pugui semblar una altra cosa.

La idea que el procés independentista va néixer del cap de Mas igual que Atenea del cap de Zeus, equipat amb totes les seves argúcies, i que els altres actors del moviment no són més que ajudants de camp, comparses o massa de maniobra, aquesta idea segueix fermament instal·lada entre els estrategues, tàctics i ideòlegs de la intangibilitat de l'Estat espanyol.

Fins i tot quan aquesta idea els porta a incórrer en flagrants contradiccions. Perquè, vejam: si Artur Mas ja està tan amortitzat políticament com molts sostenen, a què es deu aquest neguit per enviar-lo cap a casa? No seria més entenimentat esperar unes poques setmanes que caigui com si fos una fruita madura? Si és el mort vivent que no pocs descriuen, no bastaria amb esperar que la descomposició del cadàver es consumeixi i calgui enterrar-lo? Si Mas és un impostor que, amb la independència, només intenta tapar el 3%, no seria més intel·ligent deixar que s'enredés en la impostura, de manera que acabi penjant-se amb la seva pròpia corda?

Parlem d’individus i segments socials moderats que, un lustre enrere, no podien imaginar-se a si mateixos penjant una estelada al balcó

Descomptades les anyenques fòbies anticonvergents i les obsessions personals, la fixació anti-Mas té algunes explicacions racionals. La més simple és la que, partint de la visió del president com el sinistre arquitecte del desafiament secessionista, creu que, si se li talla el cap a la serp, la bèstia verinosa morirà. Però hi ha una altra teoria més subtil i molt més propera a la realitat, la que apuntava el titular d'una discreta peça publicada el passat dia 4 al digital ultraunionista Crónica Global: “La caiguda de Mas seria la fi del suport de les classes mitjanes al procés”.

És una hipòtesi, esclar, però una hipòtesi plausible. Resulta evident que, si el suport electoral a l'independentisme ha passat en pocs anys del 15-20% al 48%, això es deu al desplaçament d'una porció substancial dels votants no metropolitans del PSC, però sobretot a la decantació sobiranista de la majoria de l'electorat tradicional convergent. Estem parlant, sí, de classes mitjanes, de gent d'ordre, de persones en la maduresa i fins i tot jubilades. Estem parlant d'individus i segments socials moderats que, un lustre enrere, no podien imaginar-se a si mateixos penjant una estelada al balcó, ni sortint al carrer a cridar “independència!”, ni menys encara donant el sufragi a opcions de ruptura amb Espanya.

Un gir tan espectacular és mèrit de la sentència contra l'Estatut, de l'impacte de la crisi econòmica sobre el finançament de l'autonomia, de la desdenyosa frivolitat de Rodríguez Zapatero, de la totxesa essencialista de Rajoy, de les escomeses de Wert, etcètera. Però sembla difícil imaginar que, sense l'aposta de Mas a partir del 2012, aquesta mesocràcia convergent hauria estat tan audaç i s'hagués passat en bloc a Esquerra Republicana. És obvi que la figura del president ha infós respectabilitat, crèdit i seguretat a aquest crucial moviment d'opinió. Per això tants volen eliminar-lo.

És possible que ho aconsegueixin, amb la complicitat objectiva de la CUP. Si fos així, l'independentisme resultaria més immaculat, més progressista, més pota negra, més popular i fins i tot anticapitalista... Però, amb menys del 25% dels vots, seria innocu.

Joan B. Culla i Clarà és historiador

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS