La unió dels unionistes

Finalment, els partits contraris a la independència han decidit unir-se contra la proposició de desobediència del Parlament de Catalunya. Tot està molt verd, però la unió és una bona notícia si el gest no es limita a reforçar el frontisme, sinó a buscar formes de mediació. Cada vegada se senten més veus des del sobiranisme que, si més no a títol individual, no li fan fàstics a una solució confederal, atesa la pendent antilegalista i, per tant, antidemocràtica, que es perfila en el document presentat pels grups que donen suport a la independència.

La “voluntat d'iniciar negociacions a fi de fer efectiu el mandat democràtic de creació d'un Estat català independent en forma de República”, últim punt de la manifestació sobiranista, és una voluntat cega ja que proclama la desconnexió amb qui s'hauria de negociar. La desobediència institucional, que no civil (no ens enganyin) no pot ser la premissa d'una negociació pacífica i civilitzada. Per arribar a la República catalana, la negociació ve primer, no després de constituïda la tal república.

Pot ser que m'equivoqui, però des que es va iniciar el procés he pensat que no passarà res que vagi més enllà de continus gestos de sobirania per part dels governs catalans, que seran sistemàticament revocats pel Tribunal Constitucional. Fins ara, no ens hem mogut d'aquesta dinàmica. Seria penós seguir-hi pels segles dels segles. Només ho evitarem si els unionistes comencen a moure's en una direcció nova i valenta. Una direcció que, si la reduïm a la proposta de reformar la Constitució sense més dades, serà inútil.

Els partits no independentistes han de fer gestos que volen arreglar alguna cosa amb mesures més concretes que la de revisar el conjunt del text constitucional per posar-lo al dia. Per exemple, agafant per les banyes les dues qüestions que produeixen més malestar en la consciencia independentista, i fins i tot la no independentista: la reforma del finançament de les autonomies i l'autorització del mal anomenat dret a decidir.

Mas va començar la seva escalada independentista amb la proposta d'un pacte fiscal per a Catalunya, que es va frustrar immediatament

Abordar la qüestió del repartiment dels diners, màxim valor del nostre temps, i intentar trobar un model més just per a totes les autonomies (totes: inclòs el concert basc i navarrès), seria un pas que veuria amb interès una gran majoria de catalans, inclosos els sobiranistes més pragmàtics, els que no volen la independència perquè sí, només pels suposats avantatges econòmics que reportaria.

Quant al dret a decidir, és l'únic punt que no divideix en dues meitats la societat catalana. Segons les enquestes, un 80% s'ha anat declarant des de fa temps a favor de la necessitat d'un referèndum pactat i clar, que permeti conèixer la voluntat real de la ciutadania.

Tots dos propòsits signifiquen una tornada enrere del procés. Artur Mas va començar la seva escalada independentista amb la proposta d'un pacte fiscal per a Catalunya, que es va frustrar immediatament. Pel que fa al referèndum, no cal oblidar que la sentència 42/2014 del Tribunal Constitucional obria una interessant escletxa sobre aquest tema, en declarar possible “una interpretació constitucional del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya”, feta en el marc de la legalitat.

Aprofitar aquesta oportunitat seria una forma més intel·ligent de reaccionar davant la tossuderia sobiranista que recórrer cada resolució del Parlament català amb la cançoneta de la inconstitucionalitat. No dic que això últim no hagi de fer-se també, però prenent al mateix temps les regnes d'una reorientació del conflicte.

Rajoy té pressa per a les properes eleccions generals, però precisament perquè el mòbil és electoral és més fàcil cometre errors. Si la unió serveix només per reafirmar-se en el no i repetir que la voluntat d'independència es mou en el terreny de la il·legalitat, som allò on érem. Desobeir la llei ha estat la consigna que ha unit la CUP i Junts pel Sí, encara que aquesta última formació també ha començat a esquerdar-se. Fins ara, ha estat fàcil apuntar-se a una independència sense costos, molt a la catalana. Quan el procés va de debò i deixa de ser un festival de carrer, s'estenen els dubtes en les files per la independència. La qual cosa només posa de manifest que el famós seny català no s'ha perdut del tot. I que hi ha més disponibilitat per escoltar propostes intermèdies, que s'apartin de les posicions extremes. És el que haurien d'aprofitar els unionistes. No respondre només amb un Junts pel No, sinó amb la intenció de donar un contingut clar i creïble.

Victoria Camps és professora emèrita de la UAB